Shulem Deen: «Quan surts del món hassídic has de tornar a començar com si fossis un nen una altra vegada»

-Digui’m, ¿com descriuria l’estil de vida en una comunitat hassídica? -Miri, és difícil encapsular-ho en poques paraules, perquè és un món complicat, però crec que el que diria seria: adhesió intransigent a la tradició. -Llegint-lo em vaig sorprendre pensant en aquests termes: per a un jueu hassídic, el món exterior no existeix. ¿Hi està d’acord? -Crec que no. No només és que el món hassídic no pugui sobreviure sense el món exterior, sinó que el fet d’estar en una societat avançada tecnològicament, econòmicament i científicament permeten a la comunitat hassídica retirar-se al seu propi món. No han d’estudiar física perquè algú ja ho fa, no han d’estudiar medicina perquè algú ja ho fa. Així que és precisament perquè viuen en un món tan avançat que poden fer un pas enrere. -Digui’m, ¿quines coses té el món hassídic de les que podria aprendre la societat moderna? -Moltes, té moltes qualitats de les que el món exterior podria aprendre. Jo diria el següent: tenen sentit, tenen comunitat i tenen estructura. Parlant en general, aquestes són tres qualitats que escassegen en les societats liberals occidentals. -¿Què li va aportar l’educació hassídica? -He de dir que va ser una educació molt rica quant a entendre el judaisme, i això és extremadament valuós per a mi. A més, alguns estudis en particular, per exemple l’estudi del Talmud, tenen molt valor pel seu rigor intel·lectual. És un entrenament intel·lectual molt valuós per al desenvolupament del pensament crític. «L’estudi del Talmud és un entrenament intel·lectual molt valuós per al desenvolupament del pensament crític» -Va formar part de la junta directiva de Footsteps durant vuit anys. ¿Es detecta un gran nivell d’insatisfacció dins de les comunitats hassídiques? -En termes generals, Footsteps rep diversos centenars de nous membres cada any, i moltes més trucades per telèfon. No és enorme, però és considerable, sobretot tenint en compte que després de l’Holocaust mai hi va haver uns índexs gaire alts de deserció. No marxava gaire gent. En comparació amb la història posterior a la Segona Guerra Mundial, molta més gent està marxant ara. -¿Què està passant? -Crec que cada vegada és més difícil impedir que entri el món exterior. Internet té molt a veure amb això. Però també crec que és el fet que hi hagi organitzacions que ajuden la gent a sortir, això també crea un moviment en aquesta direcció, i cada persona que se’n va ho fa una mica més fàcil per a la que ve darrere. Estic parlant d’organitzacions que han creat una xarxa social, una comunitat. Sense això, fer-ho és molt, molt difícil. Amb això, es pot aconseguir. Continua sent difícil, però es pot fer. -¿Quins són els principals desafiaments a què s’enfronta un jueu hassídic quan abandona la seva comunitat? -Crec que el principal és que entres en un món molt estrany al qual t’has d’acostumar. Tot és diferent, les regles, els costums socials, la manera com la gent es relaciona, tot. Aquest és el veritable desafiament. Quan deixes aquest món et trobes amb una manera diferent d’interactuar amb el món, i es tarda un temps a entendre les noves regles, i fins que això passa ets una persona molt estranya. És molt difícil trobar una feina, perquè no saps les regles. És molt difícil fer amics, perquè no saps les regles. És un procés molt difícil fins que aconsegueixes superar aquella etapa. -Vostè va pagar l’enorme preu de distanciar-se dels seus fills. ¿Creu que sempre hi ha un gran preu per pagar per sortir d’allà? -El preu és increïblement alt. Sigui quina sigui l’edat a la qual marxes, tornes a començar com si fossis un nen una altra vegada. Surts a un món respecte al qual estàs molt, molt enrere. Perds tota connexió amb un món del qual ho entens tot, que saps exactament com funciona, i entres en un que no coneixes, que creus conèixer perquè has vist pel·lícules i has navegat per internet, però en realitat no coneixes. És un pas molt traumàtic. «En comparació amb la història posterior a la Segona Guerra Mundial, molta més gent està marxant ara» -El seu és un de diversos llibres de memòries d’exhassídics que s’han publicat en els últims anys. Després hi ha les sèries de televisió. Digui’m, ¿quines conseqüències té aquesta visibilització dins de les comunitats hassídiques? -Això dels llibres crida l’atenció perquè van ser publicats tots en un període de temps molt concret, diria que entre el 2012 i el 2016. Se’n van publicar al voltant de mitja dotzena, i crec que des d’aleshores no n’hi ha hagut més. I per descomptat hi ha les sèries. Penso que tot junt és molt positiu en un doble sentit. Un és que ara hi ha molta més gent informada sobre aquest món, gent que no sabia res dels hassídics i que no només el troben interessant sinó que volen ajudar. Organitzacions com Footsteps se n’han beneficiat molt. -¿I el segon? -Doncs que ha ajudat els que volen sortir a tenir el valor de fer el pas, perquè s’han adonat que malgrat que és molt difícil, les dificultats poden ser superades. I saben que hi ha més gent allà enfora que entén la seva situació. [...] -Expliqui’m, ¿com es guanya la vida? -Soc escriptor. Tinc diversos projectes en marxa, però la veritat és que no es fan gaires diners escrivint, així que la manera com em guanyo la vida és com a traductor de l’ídix a l’anglès. En concret, traduint velles cartes manuscrites. La gent té correspondència dels seus avis polonesos, per exemple, que no poden llegir, que no saben el que contenen, però volen saber-ho perquè tenen molt interès a burxar en les seves arrels. -¿Com és la seva vida ara? -Doncs... Visc a Brooklyn. Fa dos anys que surto amb algú, una dona meravellosa amb la qual tinc una relació molt seriosa. Òbviament hi ha hagut molts alts i baixos pel camí, però he trobat el meu lloc al món, i en termes generals soc una persona molt feliç. Potser feliç no sigui la paraula adequada, però estic content, estic molt content. Miro enrere i veig que vaig fer eleccions difícils, però van ser les decisions correctes. «Els llibres i les sèries han ajudat els que volen sortir a tenir el valor de fer el pas» -¿En què creu? La seva història no deixa de ser la d’una crisi de fe. -Diguem que en general no crec en res que no estigui establert científicament. Però tinc una certa fe, perquè no podem viure al món sense fe. Tinc fe en el fet que importem. I això la ciència no t’ho diu. Per a la ciència, som animals, la ciència no té res a dir respecte a si et portes bé o malament. En aquest sentit, tinc fe en què ser una bona persona importa. -¿Ha reprès el contacte amb els seus fills? -Diguem que la situació està canviant. Ocasionalment interactuo amb una de les meves filles, que a poc a poc es mostra oberta a breus intercanvis. I això és molt significatiu, és una cosa preciosa per a mi. Va tenir un nen, i aquesta és una de les raons per les quals crec que ara vol estar una mica més en contacte.

El més llegit