¿Pànic a les armes nuclears? No, gràcies

La matinada de diumenge a dilluns el complex nuclear iranià de Natanz va patir un atac cibernètic que va inutilitzar les centrifugadores destinades a l’enriquiment d’urani. Passava només unes hores després que el país hagués celebrat el Dia Nacional de la Tecnologia Nuclear amb l’anunci de la posada en marxa de nova maquinària en aquelles instal·lacions. Teheran ha qualificat d’acte terrorista l’episodi i ha responsabilitzat Israel, tal com sostenen els principals mitjans de comunicació hebreus. Aquest incident passa quan s’acaben de reactivar les converses internacionals per controlar la potència nuclear de l’Iran. Les trobades, celebrades a Viena, compten amb el recolzament del Regne Unit, França, Alemanya, la Xina, Rússia i els Estats Units, que durant la presidència de Trump havia abandonat el que es denomina Pla d’Acció Integral Conjunt, iniciat el 2015. Cinc anys abans, el 2010, les Nacions Unides havien sancionat l’Iran al sospitar que estava enriquint urani per fabricar armes nuclears, tot i que Teheran sempre ha defensat que desenvolupa la tecnologia atòmica per necessitats energètiques del país. Aquelles sancions van provocar el descens de la moneda i l’augment de la inflació, cosa que es va traduir en una major inestabilitat econòmica de l’Iran. Donat que lluny de millorar, la situació empitjorava, el 2015 van començar les negociacions per limitar l’enriquiment del seu urani i la quantitat que podia emmagatzemar. Quan Trump va arribar a la Casa Blanca va endurir la posició americana i va vincular el tema nuclear a l’atur del programa de míssils balístics de Teheran. Al no ser acceptada la proposta, els EUA es van retirar de les converses i van augmentar les sancions contra l’Iran que, al seu torn, va accelerar el programa d’enriquiment d’urani. Amb el relleu al Despatx Oval, l’agenda americana ha recuperat el rumb anterior perquè Biden vol afavorir un acord. El problema és que Israel no accepta les propostes presentades pel Pla d’Acció Integral. En la retòrica nacional iraniana la destrucció de l’Estat hebreu és un dels temes preferits dels discursos. I no són només paraules, en joc hi ha l’equilibri entre potències de la regió. El descrit fins ara és el que ha passat fins al moment d’escriure aquest article. Possiblement la situació evolucioni al llarg de les pròximes hores. No obstant, de moment és una notícia secundària. No deixa de ser sorprenent com s’han normalitzat els conflictes sobre el desenvolupament d’armament nuclear. Ara mateix vivim més terroritzats pel coronavirus que perquè algú faci esclatar una bomba atòmica. Hi va haver un temps, no obstant, que a les escoles de mig món s’entrenava els alumnes a fer front a un possible atac. Durant la Guerra Freda el pànic nuclear era palpable. És interessant recuperar el testimoni de personalitats com el periodista científic David Ropeik. Amb motiu del 50è aniversari de la crisi dels míssils de Cuba del 1962 va confessar en un article a ‘Scientific American’ que, durant aquell conflicte –ell només tenia 11 anys–, se n’anava a adormir angoixat, amb la por que el món estigués al caire de l’abisme per culpa d’un holocaust nuclear provocat pels EUA i l’URSS. La sociòloga Jackie Orr a ‘Panic Diaries’ descriu les seqüeles psicològiques de tota una generació provocada per una por que ara només reapareix durant episodis concrets com Fukushima. Els historiadors han estudiat a què s’ha tingut por segons cada època. La llista és llarga: pesta, bruixeria, guerres, catàstrofes naturals... No només això. Sinó també qui utilitza aquestes pors i amb quina finalitat. És una cosa que també passa en el nostre present. Segons el politòleg Corey Robin, la por és un argument que s’utilitza quan hi ha poques alternatives polítiques. I això serveix tant per a l’ecologisme apocalíptic radical com per al discurs xenòfob de l’extrema dreta. Més que preguntar-nos a què tenim por, ens hauríem de qüestionar qui vol que li tinguem i per què. El problema és que això implica pensar per un mateix. Països nuclears

El més llegit