Reis, prínceps i equilibristes a Jordània

Passar desapercebut quan els teus veïns són l’Iraq, Síria, el Líban i l’Aràbia Saudita és una proesa i un respir per a la comunitat internacional. No obstant, ha faltat poc perquè Jordània no es convertís en un altre polvorí del Pròxim Orient arran del que el rei Abdullah II va qualificar de «sedició». Dissabte va saltar la notícia d’un presumpte complot del príncep Hamza contra el monarca, que és el seu germanastre. Tots dos són fills del rei Hussein, però de matrimonis diferents. Des de fa molt temps es disputen els drets successoris de la corona i asseure’s a un tron que, com qui diu, encara fa olor de nou ja que el regne Haiximita de Jordània només té 75 anys d’història. Per entendre-ho cal retrocedir en el temps fins a l’època de la Primera Guerra Mundial. Llavors les grans potències europees es disputaven el territori del Pròxim Orient i intentaven debilitar l’imperi Otomà, que era el dominador d’aquella regió. El tema resultarà familiar a qui hagi vist la famosa pel·lícula ‘Lawrence d’Aràbia’. Ell va ser l’encarregat d’ajudar els pobles àrabs a revoltar-se contra els otomans. La promesa britànica era que una vegada acabat el conflicte podrien construir un futur en llibertat sense estar sotmesos a controls estrangers, però ja se sap que les paraules se les emporta el vent, i més al desert. A l’hora de la veritat, França i el Regne Unit es van repartir les àrees de Palestina i Transjordània, és a dir, el territori situat més enllà del Jordà, cosa que no va fer cap gràcia als autòctons i es van rebel·lar. Quan els anglesos van veure que la jugada no sortia rodona, van fer gala, una vegada més, de les seves habilitats en política internacional i van crear l’emirat de Transjordània. Van delimitar el seu territori amb fronteres i li van donar els símbols necessaris per tenir identitat: una bandera, una capital i un emir de la dinastia haiximita, que era la de més influència a la zona i sobretot mantenia bona sintonia amb Londres, que tutelava els seus moviments. Quan finalment l’emirat de Transjordània es va independitzar el 1946 es va reconvertir en el regne Haiximita de Jordània i l’emir Abdullah I va ser proclamat rei. Cinc anys més tard, el 1951, va ser assassinat durant una visita a Jerusalem mentre assistia al funeral de l’exprimer ministre del Líban, a qui havien matat quatre dies abans. Sembla que tots dos haurien sigut eliminats a l’intentar negociar tractats de pau amb Israel. Abdullah I va ser succeït pel seu hereu, anomenat Talal. A causa dels problemes de salut mental que patia, al cap de dos anys va haver d’abdicar en favor del seu fill Hussein. Va ser coronat als 16 anys i es va mantenir en el poder fins a la seva mort, el 1999, quan en tenia 63. Es va casar quatre vegades i va tenir 12 fills. Els únics primogènits homes són els del segon i quart matrimoni. Ara bé, en teoria l’havia de succeir el seu germà Hassan, però poc abans de morir va canviar la llei perquè fos coronat el seu fill Abdullah II. Llavors Hamza només tenia 19 anys i quedava com el segon en la línia successòria. No obstant, el flamant monarca, igual com havia fet el seu pare, el va substituir en favor del seu propi fill, nomenat oficialment príncep hereu. Totes aquestes disputes dinàstiques s’emmarquen en un context d’alta volatilitat política marcada per la conflictivitat de la zona. Jordània ha col·laborat amb els Estats Units en la lluita contra Estat Islàmic, cosa que ha provocat que els dirigents d’EI assenyalin Abdullah com un dels objectius a abatre. Alhora, el Govern jordà ha sigut acusat de corrupció i de perseguir els opositors interns. Aquest és el context en el qual es va produir la detenció del príncep Hamza el cap de setmana passat, juntament amb una vintena de persones més, acusats de preparar un complot per fer caure el rei. La notícia ha passat bastant desapercebuda a nivell internacional. Segurament perquè les grans potències no volen noves espurnes al polvorí del Pròxim Orient. La cara amable del país

El més llegit