Manual de momificació

Després de passar-nos una setmana parlant del Canal de Suez, Egipte ha tornat a ser notícia però per un motiu ben diferent: el trasllat de 22 mòmies al nou Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Hàbilment, les autoritats l’han convertit en un esdeveniment de repercussió global per reforçar la imatge del país com una destinació turística de primer ordre. Poques coses hi ha que fascinin tant com les piràmides i les mòmies. Vist des del segle XXI, contemplar cadàvers embenats ens pot semblar una excentricitat, no obstant darrere d’aquell procediment s’amaga un conjunt de creences religioses tant o més complexes i profundes com les que poden professar actualment cristians o musulmans. A l’Egipte antic el cos era considerat la casa de Ka, una part de l’ànima de l’ésser humà. Per tant, si el cos es corrompia, Ka no tenia lloc on viure i es perdia per sempre. Així doncs, calia fer l’impossible perquè durés eternament i per aquesta raó es momificava. Ara bé, no era un procés igual per a tothom. Una de les coses que no ha variat malgrat el pas dels segles és que qui tenia més diners i poder rebia més atencions. Òbviament als faraons se’ls aplicava el procediment més llarg i laboriós, que durava 70 dies dividits en dues fases de 35 jornades. La primera era la d’assecat. Primer es purificava el cadàver i es retiraven les parts toves. El cervell per als egipcis no tenia cap tipus de funció i era extret a través de les fosses nasals mitjançant un ferro ganxut. En canvi els pulmons, el fetge, els intestins i l’estómac es momificaven de manera separada i es dipositaven en uns recipients expressament dissenyats per a aquesta funció anomenats vasos canopis. El cor, considerat la seu del pensament, es mantenia al seu lloc i era pesat en una balança pel déu Osiris. A l’altre plat posava la Ploma de la Veritat. Si la balança es decantava del costat de la ploma volia dir que l’ànima no era justa i era devorada pel monstre Ammit. Desapareixia per sempre. Una vegada eviscerat del cos, calia deshidratar-lo. Un procés que es feia aplicant natró, un mineral carbonat originari del nord del Caire. El natró es posava dins i fora del cadàver i s’anava renovant cada quatre jornades. Els següents 35 dies es destinaven a embolicar el difunt amb benes que havien sigut tractades amb substàncies aromàtiques. Recentment, l’egiptòloga Sofie Schiødt, a l’analitzar el papir Louvre-Carlsberg, que és un dels pocs textos mèdics conservats de l’època, ha descobert que conté una sèrie de consells sobre quines cures s’havien de dispensar al rostre del mort durant la momificació. Es tractava d’aplicar una peça de lli vermell xopa amb líquid on hi havia infusionades diverses herbes aromàtiques. Aquesta solució, similar a la utilitzada a l’embenat, tenia propietats antibacterianes i retardava el procés de putrefacció. Quan s’arribava al dia 68, el cos es posava al taüt i es decorava amb diferents amulets que li portessin bona sort en el viatge cap al Més Enllà. A les tombes dels més rics també s’ha trobat una còpia del famós ‘Llibre dels Morts’. Aquell text, format per oracions i sortilegis, era una espècie de guia amb consells per ajudar el difunt a arribar a la seva destinació. El camí no el feia sol, l’acompanyava Anubis, la divinitat amb cap de xacal. Era considerat el déu de la momificació i dels funerals, i per això els sacerdots que oficiaven la cerimònia portaven la seva màscara. Sovint es creu que els egipcis estaven obsessionats amb la mort i el Més Enllà. No és cert. De fet, l’ofici d’embalsamador era mal vist fins al punt que els que el practicaven eren considerats impurs i no es podien relacionar amb ningú aliè al seu sector. L’aspiració dels egipcis era viure eternament en les millors condicions possibles, per això a les tombes es troben tota mena d’objectes luxosos. La diferència amb l’actualitat és que ara es vol que la nostra millor vida sigui l’actual, sense esperar que Anubis ens porti de viatge. ‘Ushebti’

El més llegit