Isabel Barreto, a la proa de la història

A més dels infinits memes del barco encallat a Suez, també s’han fet córrer algunes 'fake news' sobre el tema, com ara que el buc estava capitanejat per una dona. La mentida ha tingut bona acollida entre els cercles més masclistes, reforçant el clixé de la presumpta incapacitat de les dones en matèria de conducció de vehicles. A tota aquesta colla de cavernícoles que encara volten pel món els anirà bé conèixer la història d’Isabel Barreto, que va comandar la primera expedició de la història pel sud de l’Oceà Pacífic el 1596. Per desgràcia, el fet de ser una dona en un món d'homes -alguns dels quals no la podien ni veure- fa que la seva biografia no pugui ser tan precisa com en el cas d’altres navegants d’aquella època. De Pontevedra o de Lima Va néixer el 1567, tot i que es dubta si era originària de Pontevedra o de Lima, on el seu pare formava part de les primeres expedicions de conquesta. Sigui com sigui, se sap que era allà de ben jove. Encara era una adolescent quan va conèixer a Álvaro de Mendaña, un mariner molt més gran que ella que havia descobert les illes Salomó. Els havia donat aquell nom perquè creia que era on el bíblic rei hauria trobat les mines d’or d’on proveir-se per construir el temple de Jerusalem. Tot plegat no era més que una de tantes llegendes que alimentaven les esperances dels colonitzadors. Tots somniaven en trobar una terra plena de riqueses. Isabel no va ser una excepció. Dones des de l’inici Una de les coses més desconegudes és que des dels primers viatges de Colom hi va haver dones a les expedicions. Esposes, criades... però també solteres que buscaven escapar d’una societat massa opressora. Van ocupar càrrecs polítics, van gestionar negocis i, fins i tot, n’hi ha que van guerrejar al costat dels homes. Eren minoria però van existir. El 1586 la parella es va casar i van començar els preparatius per tornar a les Salomó i fer-se amb la suposada fortuna que els hi esperava. Des del primer moment Barreto va dirigir l’expedició, que no va salpar fins el 1595. Estava formada per quatre naus i unes 500 persones, entre les quals hi havia esclaus africans d’ambdós sexes i així assegurar-se tenir mà d’obra per treballar les noves terres. Entre la tripulació hi havia el portuguès Pedro Fernández Quirós, pilot d’un dels bucs i contrari a la presència femenina a les expedicions. Hereva universal Ben aviat es va veure que la realitat era molt més dura que la fantasia. Mendaña no havia anotat bé les coordenades durant el seu primer viatge i no hi havia manera de localitzar les Salomó de nou. Durant el trajecte van topar amb un altre conjunt d’illes que van anomenar Marqueses, en honor al virrei del Perú, marquès de Cañete. Finalment van albirar el sud de l’arxipèlag de les Salomó i van establir-se a una illa que batejaren amb el nom de Santa Isabel. Allà Álvaro de Mendaña va morir, sembla que víctima de la malària que va eliminar la meitat dels efectius. Abans de traspassar, va fer testament en favor de la seva esposa, a qui designà hereva universal. Aleshores Isabel Barreto, al veure que allà no hi havia els tresors anhelats, va decidir llevar àncores i posar rumb a Manila. Era una travessia de 20.000 quilòmetres que mai ningú no havia fet abans. Durant el trajecte va perdre dos vaixells i molts homes, i va haver de fer front a motins i protestes, però res la va aturar. Amb honors de mandatari El febrer de 1596 l’únic vaixell supervivent atracava a Filipines i ella era rebuda amb honors de mandatari. Tothom estava impressionat per la gesta que acabava de protagonitzar. Però Barreto no havia acabat les ànsies d’aventura i al cap d’un any, juntament amb el seu segon marit, el també gallec Fernando de Castro, que era nebot del governador de Manila, va salpar en direcció a Amèrica. El matrimoni primer va arribar a Acapulco i després a la costa argentina. Mentrestant Quirós va reclamar davant la corona les propietats de Mendaña, desacreditant Barreto, de qui en va dir totes les pestes imaginables. El 1609 Barreto i Castro es van presentar davant el rei per defensar-se i reclamar el que era seu, però no ho van aconseguir. Aleshores van tornar a Amèrica, on el marit d’Isabel va ser nomenat governador de Castrovirreyna (Perú) el 1612. Ella va morir aquell mateix any deixant per la història molts interrogants sense resposta i una biografia de la que mai podran presumir molts homes del segle XXI, que l’únic que saben fer és escampar 'fake news' masclistes.

Isabel Barreto, a la proa de la història

L’embús del canal de Suez ha obert la veda a tota mena de bromes, però també ha servit per fer circular falsedats. La història, però, té girs inesperats

El més llegit