‘Falsos positius’, l’horror de l’Exèrcit colombià

«No ploro perquè jo ja no tinc llàgrimes. No ploro perquè ja sé qui em va matar el meu fill. El perquè no el sé, però tinc l’esperança de saber-lo», va dir Zoraida Muñoz, mare de l’assassinat Jony Duvián Soto Muñoz, en l’audiència pública de la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP) celebrada a Bogotà l’octubre del 2019. «Jo no assimilava que el meu fill els va prestar el servei militar dos anys i dos mesos i que ells mateixos me l’haguessin matat. Tenia 21 anys, el meu fill. I ells mateixos me’l van matar, i jo no assimilava això. Però ¿per què?, ¿per què? ¿Per què me l’anaven a matar així de miserablement?» La de Jony Duvián va ser una de les 6.402 execucions extrajudicials portades a terme per l’Exèrcit durant el mandat d’Álvaro Uribe (2002-2008), que a Colòmbia es coneixen com a ‘falsos positius’. Els militars assassinaven joves humils per presentar-los després com a guerrillers morts en combat. «Morts il·legítimament presentades com a baixes en combat per agents de l’Estat» és el nom del cas 003 que investiga la JEP, el Tribunal de Pau que va sortir dels acords de l’Havana firmats pel Govern de Juan Manuel Santos i les FARC a finals del 2016. Fa unes setmanes, a mitjans de febrer, la investigació del tribunal va donar llum sobre l’autèntica envergadura del fenomen. La Fiscalia General de la Nació parlava de 2.248 casos. La plataforma d’oenagés Coordinació Colòmbia Europa Estats Units, de 3.512. La xifra de la JEP, que ha d’estar precedida sempre d’un «almenys», va tornar a posar al focus l’expresident Uribe, que va eludir qualsevol responsabilitat. Més de 1.500 membres de les Forces Militars hi estan presumptament implicats. Desenes han sigut condemnats. Els ‘falsos positius’ són una realitat que es remunta en el temps fins al segle passat. N’hi ha casos documentats des dels anys 80. No obstant, segons la JEP, el 78% dels casos registrats històricament van tenir lloc durant la presidència d’Uribe, en especial entre el 2006 i el 2008, durant el seu segon mandat. No només això, sinó que la seva sortida del poder va coincidir amb una dràstica reducció de les xifres: de 792 casos documentats el 2008 a 122 el 2009. El context: un Govern que no només va donar prioritat a la solució armada del conflicte amb la guerrilla, sinó que va posar en marxa un programa d’estímuls als militars per les baixes obtingudes en combat. «La política institucional era d’ofensiva militar, amb alguns procediments de recompenses i beneficis per baixes en combat que van acabar encoratjant l’execució de civils», explica Jorge Cardona, editor general del diari ‘El Espectador’. La realitat va sortir a la llum gràcies a les mares que van denunciar els primers casos mentre Uribe encara era al Govern. Avui dia, organitzades en diversos col·lectius, especialment Mares de Soacha i Mares Falsos Positius de Colòmbia, s’han convertit en una peça clau de la recerca de la veritat. «En cap moment el meu fill va ser guerriller. En cap moment», va dir Zoraida Muñoz davant la JEP. «Ell va sortir de l’Exèrcit el març del 2008 i el setembre del 2008 el van matar. En quin moment havia de ser el meu fill guerriller si venia amb la ment posada a anar-se’n una altra vegada a l’Exèrcit». Els militars no tenien miraments ni amb els seus. «Les directrius dels alts caps de l’Exèrcit van permetre que s’acabés de degradar el conflicte armat, ja degradat per les pràctiques de segrest i mort de la guerrilla», diu l’escriptora i columnista de premsa Piedad Bonnett, una de les primeres a donar forma literària als ‘falsos positius’ a la seva novel·la ‘Donde nadie me espere’. Bonnett, que creu que els militars van actuar a l’empara d’un sistema que els brindava la «certesa absoluta d’impunitat», diu que la literatura permet «treure de les fredes estadístiques fets tan crucials i tan definitius com van ser les execucions extrajudicials», i que la seva intenció és «denunciar, perpetuar una memòria sobre aquells fets i cridar a la reflexió i a la commoció ètica amb l’objecte d’una consciència més gran». El seu personatge principal, un home sumit en la indigència, deambula pel país, cau en la trampa dels ‘falsos positius’ i acaba convertit en testimoni d’excepció. Fa dos anys, el ‘New York Times’ va denunciar que la comandància de l’Exèrcit havia cursat ordres molt similars a les que havien donat lloc als ‘falsos positius’ en la dècada anterior. Alguns militars que van parlar amb el diari deien que algunes d’aquestes ordres es podien interpretar en el sentit que la protecció dels civils no era prioritària. ¿Ha madurat el país o es pot repetir la història? «Tenim un país infinitament més madur i més conscient, però penso que ni les forces armades ni el Govern que tenim en aquest moment mostren una veritable voluntat de pau ni d’esclariment de la veritat», diu Bonnett. Cardona, per la seva banda, considera que en alguns territoris «la situació, avui, és de pronòstic reservat», que «a cada generació li ha tocat afrontar moments caòtics que es pensaven que eren els últims», i que «és difícil que un moment com el dels ‘falsos positius’ es pugui donar de nou». «Però a Colòmbia –sentencia– no se sap».

El més llegit