Ángel Viñas «El 1936, Azaña estava obsessionat amb els anarquistes»

L’historiador Ángel Viñas (Madrid, 1941) ha escrit en els últims 15 anys una desena de llibres en els quals ha anat posant el focus, utilitzant documentació sovint inèdita, sobre els moments clau de la Guerra Civil. En sèrie, cobrint cronològicament el període 1936-1939, quatre sobre la conspiració dels militars i quatre més sobre la República davant la guerra, especialment davant els seus enemics internacionals. Això quan es baralla (civilitzadament) des de Brussel·les amb els ‘historietòlegs’ del revisionisme neofranquista. Al seu últim llibre, ‘El gran error de la República’, es pregunta per què no es va aturar el cop. Com a «resum dels capítols anteriors»: la conspiració va ser molt anterior als supòsits «detonants» i amb recolzaments internacionals, especialment del feixisme italià, des de molt abans del que es creia. ¿Amb aquest llibre acaba el seu treball sobre qui va voler i com es va preparar una guerra que, segons recorda, no era inevitable? He aclarit la conspiració definitivament en la mesura que es pot aclarir. Perquè no es pot oblidar que falten papers. Dels papers de Franco no se sap res. Els papers de Franco no són els que hi ha a la Fundació Nacional Francisco Franco. Els papers de Franco, que jo sàpiga, no els ha vist ni Déu, en el supòsit que existeixin. Quan surtin, si surten, i si surten bé i no han sigut garbellats, s’hauran de revisar coses. «El president de la República creia que no podia inquietar l’Exèrcit. I generals com Queipo de Llano i Cabanellas l’enganyen i l’endormisquen» Si l’estiu de 1936 tothom parlava de moviments entre els militars, ¿per què no va reaccionar? Hi va haver errors importants. Hi va haver badades, també importants. Hi va haver estupideses, també importants. Però no s’ha d’oblidar que en moments crítics i crucials, sospito que al Govern se li va donar informació falsa, o no operativa, o no se l’hi va donar. Anem per parts. ¿Qui havia d’informar de la conspiració i per què no ho va fer? La República tenia dos òrgans d’informació. Un de naturalesa militar, la Secció Servei Especial (SSE) de l’Estat Major Central de l’Exèrcit de Terra, que tenia com a missió detectar els moviments subversius. El febrer de 1936, quan el Govern passa a les esquerres, de sobte, el flux d’informació s’asseca. En l’àmbit civil, la Direcció General de Seguretat tenia l’Oficina d’Informació i Enllaç (OIE), amb una capità de la Guàrdia Civil al capdavant, Vicente Santiago Hodgson, molt desconegut. Posa un espia, Manrique, no sabem qui era, a la Unió Militar Espanyola, l’òrgan creat pels monàrquics per subvertir l’Exèrcit, que es va dedicar a escalfar motors. Azaña es carrega Santiago, primer error, perquè sabia per on anaven els trets i era lleial. El nou cap de l’OIE és un infiltrat: la meva hipòtesi és que els òrgans fonamentals de control del que estava passant a l’Exèrcit estan en mans de conspiradors, d’infiltrats. ¿Qui? El cap d’Estat Major, el general Sánchez-Ocaña, i el tinent coronel Antonio Huguet. Hi ha una manipulació que desconcerta el Govern, sens dubte. «Hi va haver errors, badades i estupideses. Com no cessar Franco i Goded» Però tot i que no arribés informació de l’interior de l’Exèrcit, se’ls veia venir. Aquesta és la segona qüestió. El Govern no és que estigués a la lluna, el Govern és que no s’ho creia. ¿Per què no s’ho creu? Als militars republicans de la UMRA no els fan cas. El 24 de juny, el governador civil de Granada fa el que fa un governador, informar tres successius ministres de la Governació, diu que la guarnició conspira, envia telegrames, parla per telèfon, dona la llauna durant tres mesos i no li fan ni cas. ¿Eren idiotes? Azaña no era idiota. Casares Quiroga tampoc. ¿Per què? Envien Goded a les Balears, Franco a les Canàries i Mola a Pamplona. Responien que Franco era lleial quan els avisaven: no identificar i conèixer l’adversari, un altre error. No haver cessat Goded i Franco quan hi havia raons de sobra. L’octubre de 1935, Goded li diu a Alcalá Zamora, que era una atzembla important, que si el Govern s’inclina a l’esquerra es revolten, i el març de 1936 els militars li donen un ultimàtum. El ministre de Guerra, el general Masquelet, un geni, no va fer res davant una insubordinació en tota regla. És a dir, el Govern no és que no n’estigui assabentat, sí que n’està, però malament. I no reacciona. ¿Per què? ¿Per por o per incapacitat? Gràcies als informes de l’ambaixador de França, amic d’Azaña, sabem que està obsessionat amb la vaga de la construcció que han declarat els anarcosindicalistes, per altres vagues a Barcelona... Està maleint els anarquistes en arameu fins al punt que diu que Espanya té un càncer i aquest càncer són els anarquistes. Penso que, en aquell moment, Azaña encara està pensant com carregar-se els anarquistes si no era amb l’Exèrcit, tot i que l’agitació social amainava. No el pot inquietar. I Cabanellas i Queipo de Llano juren i perjuren que són lleials. L’enganyen, l’endormisquen. Tota aquesta sèrie de circumstàncies paralitza el Govern en moments crítics. Quan no hi ha marxa enrere és l’1 de juliol, quan Pedro Sáinz Rodríguez firma el contracte de compra de material de guerra modern als italians. Utilitza com a fil conductor un poema, ‘El camí no escollit’, de Robert Frost. ¿Es podria haver pres un altre camí? Els agafa per sorpresa i tampoc fan res perquè creuen que amb la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt poden domesticar una sublevació. Poden fer-ho a Barcelona o a València, però no a tot arreu. I, per descomptat, no als més crítics i sota sospita, el Marroc, Galícia i Pamplona. En el fons, els civils no entenien els militars. Aquells paios no tenien salvació. És un tema apassionant i dolorós. ¿A qui qualificaria com a responsables, a més dels que es van revoltar? Si hem de buscar dos culpables, en termes estrictes, són Casares Quiroga, president del Govern i ministre de la Guerra. I Joan Moles, ministre de Governació. Un imbècil. No se’ls pot perdonar. I que Azaña es deixés enganyar em sembla lamentable. La simpatia per Azaña m’ha caigut.n El gran error de la República

El més llegit