L’any en què vam aprendre a ser diferents

Es repetirà com un mantra que res va tornar a ser igual, però és que res va tornar a ser igual. Noves paraules van irrompre en les nostres vides, paraules que potser no havíem fet servir mai, com ‘coronavirus’, o ‘pandèmia’, i altres que sí que havíem utilitzat van revelar tot el seu significat, com a ‘tancada’, o ‘rutina’, o ‘monotonia’. Van arribar la mascareta, la distància social i el rentat de mans intensiu. A empentes i rodolons, una part de la població va conèixer les virtuts i desavantatges del teletreball. Metges i infermeres van fer el dolorós intensiu d’una malaltia desconeguda, i de passada van descobrir que tenien reserves insospitades d’energia; capes i capes de resistència. Van aflorar en massa sensacions negatives, solitud, tristesa, ansietat, i pràctiques positives de solidaritat i camaraderia. Es repetirà com un mantra que res va tornar a ser igual, però és que res va tornar a ser igual. Hi va haver un temps en què va canviar tot, en què vam aprendre a ser uns altres, i aquell temps va començar fa un any. María Jesús Esteve és infermera d’uci a l’Hospital del Sagrat Cor, a Barcelona. Té 60 anys. Alba Campmany és mediadora en sordceguesa i treballa a Apsocecat, l’Associació Catalana Pro Persones amb Sordceguesa. Té 31 anys. Jesús Oliván és informàtic i ha enllaçat dues feines durant la pandèmia, primer en una empresa de reserves hoteleres i després en una dedicada al mercat de segona mà. Té 45 anys. Núria Rosales és cambrera amb estudis en joieria a més d’artista multidisciplinària. Té 39 anys. Yolanda Rodríguez és sòcia propietària d’una discoteca a Barcelona. En té 44. Tots cinc tenen en comú que són lectors actius d’aquest diari, persones que durant aquest any de coronavirus han compartit les seves vivències en cartes que han enviat a la redacció de EL PERIÓDICO. Els seus testimonis articulen un mateix relat: el de 12 mesos viscuts sota el xoc de la pandèmia. «¿Què està passant aquí?» El canvi va ser per a tothom, però el lloc on va aterrar primer i amb més força va ser als hospitals. Al veure l’anunci de l’estat d’alarma per televisió, la infermera del Sagrat Cor María Jesús Esteve va pensar que a l’hospital no canviarien gaire les coses, i que la Covid seria una malaltia que afectaria persones grans, i en tot cas no gaires. Havia passat una setmana des que havia ingressat el primer cas de coronavirus a l’uci, i el que havia vist fins aleshores «no era per a tant». Unes setmanes després, el paisatge havia canviat totalment: «De sobte a l’uci havien ingressat moltíssims pacients, tots molt sols, i hi havia una quantitat horrible de gent als passadissos, i va arribar fins i tot un moment en què hi havia cadàvers als passadissos, a un costat, sí, però hi eren. Els portalliteres no donaven l’abast, el dipòsit de cadàvers no donava l’abast i jo em preguntava, ¿però què està passant aquí?» De manera molt menys dramàtica, la vida de milions de treballadors va canviar en aquells dies de la nit al dia. Per força, el teletreball es va colar en les seves vides. La major part no sabien què era, com fer-ho. Com gestionar horaris o com gestionar l’espai, si posar l’ordinador al menjador o adequar un racó com a despatx. Com gestionar la convivència si tenien parella, i si hi havia nens, encara més difícil. Però Jesús Oliván hi estava acostumat, ja que la seva empresa ja funcionava amb un model híbrid: una barreja entre el presencial i el telemàtic. «Treballava dos dies en remot i tres dies anava a l’oficina», diu. El dia que es va anunciar l’estat d’alarma estava en un curs de formació en un hotel de la Gran Via. «Llavors, en un dels descansos, va venir un company i va dir que ho tancarien tot», recorda. A l’ordre del director, 120 persones es van preparar per tancar-se i treballar des de casa. Oliván es va instal·lar al menjador. La perspectiva, teletreball total i una llarga convivència amb el seu fill de 13 anys. Estava entrenat, no era nou per a ell. Però ho seria. A poc a poc descobriria els desavantatges de treballar tot el temps des de casa. Sord, cec i amb Covid Un malalt de Covid és una persona aïllada: ningú el toca, ningú s’hi acosta, viu tancat a la seva habitació; si és a l’hospital no el poden visitar els seus familiars. Ho han viscut tots els que han emmalaltit aquest any. Si el malalt, a més, no pot veure-hi ni sentir-hi, la redundància és amarga, com sap bé Alba Campmany, mediadora en sordceguesa d’Apsocecat. Era el 15 d’abril, recorda, quan van trucar a l’associació els familiars d’un usuari que acabaven de portar a l’hospital. Es deia Javier, tenia 80 anys, era sord i cec i s’havia contagiat, i enmig del caos que es vivia en aquells dies a les residències d’avis, de la seva se l’havien emportat en ambulància al Parc Sanitari Sant Joan de Déu. L’home no sabia què estava passant, ja que algú com ell només té una manera de comunicar-se, a través del tacte. «Posen les mans a sobre de les mans de qui està fent signes per entendre el missatge», explicava Campmany a la seva carta. Es donava per descomptat que el Javier estaria angoixat i desconcertat. Perdut. Ni tan sols sabria que estava en un hospital. Algú havia d’anar d’urgència a explicar-li què estava passant. En aquell moment, a mitjans d’abril, Yolanda Rodríguez sentia que no podia deixar de plorar. «Plorava per tot, plorava tot el temps», recorda. Sòcia propietària de la Discoteca Nick, havia hagut de tancar i recórrer a l’erto per als empleats, set en total. Però ningú havia cobrat fins aleshores. Ubicada en un soterrani de l’avinguda de Madrid, la Nick segurament ja tenia l’aspecte que té avui: les cadires sense comensals, les taules sense begudes, els micròfons del karaoke sense cantants. I un inevitable halo de decadència. Un paisatge familiar per a tots els propietaris de locals nocturns. La Yolanda podia recórrer als estalvis, però d’altres no. Una de les cambreres es va presentar un dia i li va dir que no tenia diners per menjar. Un altre dia, un dels porters, que no tenia per pagar la llum. Ella els ajudava i es preguntava quan podria tornar a obrir, en quines condicions, si l’estat d’alarma duraria gaire i quants mesos de pandèmia caldria suportar. Un any després, tot continua igual. Si no fos perquè el propietari del local va deixar de cobrar el lloguer, i per una ajuda que finalment, després de mesos, va rebre de la Generalitat, fa temps que hauria tancat. Però continua aguantant. Un taller de joieria Els ertos es compten per milions, i han sigut l’eina per evitar que tot es torni irremeiablement definitiu. Del SEPE hi ha persones que fa un any sencer que cobren, com Núria Rosales, que a part d’un breu parèntesi a l’estiu acumula un any sencer sense treballar. «El meu cap va dir: ‘S’han de recollir les neveres’», recorda del dia en què es va decretar l’estat d’alarma. Els caps de setmana treballava a la Sala Estraperlo, a Badalona, i entre setmana servia copes en un bar de Barcelona, però les seves veritables ambicions eren al taller de joieria que estava posant a punt al seu poble, Cardedeu. Ja havia llogat el local. Ja l’havia començat a pintar. De natural optimista, no va creure que la pandèmia s’hi interposaria. Es va instal·lar a casa de la seva mare, malalta, per acompanyar-la en el confinament i, com que el local era a prop, va seguir amb les tasques d’adequació. Hi havia humitat i alguns bitxos, però això tampoc minvava el seu optimisme. Ni tan sols els problemes per cobrar l’atur. Havia estudiat joieria i posaria en marxa el seu propi negoci. Naturalment. La María Jesús va ser diagnosticada de coronavirus el 26 de gener passat. Va estar 20 dies de baixa que va passar a casa sense problemes greus. «L’únic que feia era dormir. Jo, que gairebé no dormo perquè tota la vida he fet el torn de nit. Vaig descansar tant...». No hi ha d’haver gaires persones que associïn la Covid amb descans, però això, justament, parla de la càrrega de feina a l’uci del Sagrat Cor. En totes les ucis. Per a la infermera d’Osca, havien sigut 10 mesos de «torejar amb una malaltia imprevisible», 10 mesos de veure gent destrossada acomiadant-se per telèfon abans de ser intubada, 10 mesos de preguntar-se cada dia: «¿Podré seguir?» El pitjor, diu, va passar quan va ingressar el pare d’una doctora i, poc després, la mare. Tots dos van morir amb dos dies de diferència. «Em va impactar moltíssim. Per descomptat, perquè sempre fa més mal quan tens contacte amb la família, i en aquest cas era una doctora de l’hospital». La solitud del teletreball Al seu pis del carrer de Castillejos, tancat, Jesús Oliván va començar a sentir un cert malestar. «Trobava molt a faltar el contacte amb la gent», diu. El teletreball tenia els seus avantatges, sí, com gestionar el temps a discreció o de tant en tant poder fer la migdiada, però en la balança pesava més l’absència dels seus companys. Li semblava que les reunions ‘online’ s’allargaven molt. I que li era difícil concentrar-se. Se sentia menys productiu. Va desenvolupar un lleu quadro d’ansietat. «Es desenvolupen sinergies que no són apropiades», diu. Respecte al seu lloc de treball, almenys, estava tranquil. La seva professió és de les menys afectades per la crisi. Els informàtics estan en voga. Se’ls necessita a tot arreu. Tothom s’aferra amb les ungles al seu lloc de treball, però ells viuen una altra cosa. «Cada setmana rebo dues o tres ofertes de feina». Al novembre en va rebre una que no podia rebutjar i va canviar d’ocupació. Alba Campmany es va presentar a l’hospital dos dies després. Al llit, el Javier era en posició fetal i no tenia bon aspecte. «El vaig trobar molt malament, com deixant-se anar. Tenia por que no em reconegués per la situació i perquè comunicar-se amb guants no és igual. Però em va reconèixer. El meu missatge va consistir a dir-li que era a l’hospital, que hi havia metges i infermeres cuidant-lo i que la seva família ho sabia però que no hi podia anar. No vaig poder dir-li res més perquè ell estava molt cansat i em retirava les mans. I normalment és al contrari. Em va dir que tenia fred i li vam posar una manta». La doctora que l’atenia era present i li va dir a l’Alba que volia saber com preguntar-li si tenia dolor, i ella li va ensenyar aquestes dues paraules, i a comunicar-les pel tacte: ‘dolor’ i ‘on’. Fora de l’habitació, un grup d’infermeres també ho volien saber i la van gravar impartint una classe improvisada. Abans d’anar-se’n, l’Alba va demanar permís per enganxar a la porta un cartell que havia fet a casa. Començava així: «Hola, soc una persona sordcega, no et puc veure ni sentir», i a sota establia unes pautes bàsiques de comunicació. Després se’n va anar a casa. Seguint el protocol, es va confinar durant 15 dies. Acampada a Sant Jaume «S’han oblidat per complet del tema de la nit», diu la Yolanda en la penombra de la seva discoteca. Al llarg de l’any ha participat, diu, «en unes quantes manifestacions» ha convocat el gremi per pressionar a l’administració, i ensenya la foto d’una acampada a la plaça de Sant Jaume. Un any dur, un any llarg. Va poder obrir 20 dies a l’estiu i res més. No paga el lloguer però sí els serveis, i la llum, per exemple, és cara: «És la potència contractada, cada mes són 500 euros. Però cancel·lar-la i tornar a contractar-la després surt més costós». El propietari del local fa poc li va dir que a partir d’abril li tornaria a cobrar. La Yolanda prefereix no pensar-hi, però hi pensa: «Amb les coses així, si en sis mesos no hem tornat a obrir, això s’haurà acabat». La pandèmia és entre altres coses una trituradora de somnis, i va acabar amb els de Núria Rosales d’obrir la seva pròpia joieria. «Es va torçar tot quan vaig deixar de tenir diners. No cobrava del SEPE i la mare m’havia d’ajudar. Els primers tres mesos encara tenia estalvis, però a l’estiu s’havien acabat». La va començar a afectar emocionalment. El clima no era propici. Les notícies eren dolentes i la gent vivia afligida. Eren mesos d’incertesa, d’estancament de les coses, de precarietat. Les seves velles migranyes es van intensificar. «Em va afectar molt la força vital. Ja no tenia recursos dins de mi per tirar endavant. Fins que al novembre vaig veure que no podia seguir. Ho vaig tancar tot, vaig guardar les coses en un traster i ho vaig deixar per més endavant». Va pensar que era un bon moment per estudiar, així que va començar un curs de sociosanitària. Un lloc desconegut De moment, la pandèmia deixa a la María Jesús la satisfacció d’haver estat a l’altura. «La majoria de les meves companyes són joves, i per a mi ha sigut molt satisfactori haver pogut estar al seu nivell. En general, crec que aquesta pandèmia ens ha demostrat de què som capaços». Encara es veu solcant la Diagonal en ple confinament estricte, de nit, rumb a la feina, amb el cor encongit. «Els carrers deserts i aquest silenci que no oblidaré en la meva vida, i jo volent anar a l’hospital perquè era el que em tocava, i alhora no volent-hi anar». I després allà, a l’uci, traient forces d’un lloc ignot, desconegut fins aleshores. El Javier va rebre l’alta de l’hospital a mitjans de maig. Dos mesos més tard, l’Alba el va acompanyar de nou per a la revisió post-Covid. «Estava molt bé –recorda–. El metge va dir que era un miracle que estigués tan recuperat, tenint en compte la seva edat». L’experiència va resultar tan instructiva que va inspirar l’associació a confeccionar una guia dirigida a professionals sanitaris sobre com tractar un malalt de Covid amb sordceguesa, una guia que avui dia recull la federació espanyola. El Javier va tornar a la seva residència i està bé. L’Alba segueix a l’associació, treballant per un col·lectiu invisible de qui ni tan sols hi ha cens establert. Males dinàmiques En la nova empresa de Jesús Oliván es teletreballa al 100%, però l’equip de sistemes es reuneix una vegada a la setmana per iniciativa pròpia; per veure’s les cares, o almenys els ulls darrere de les mascaretes. «Teletreballar tot el temps no acaba de ser del tot eficient i bo. La socialització és necessària, el contrari genera dinàmiques dolentes a nivell d’equip i a nivell individual. Almenys aquesta ha sigut la meva experiència». És un dels ensenyaments de la pandèmia. Tancats a casa seva hi ha milions de treballadors trobant a faltar la pausa del cafè. Núria Rosales fa dies que no pensa en la joieria. No és el tipus de persona que mira enrere. «Si em pregunta on em veig d’aquí a un any, em veig treballant de sociosanitària en un centre de salut mental». Creu que la pandèmia ha posat en evidència «qüestions obsoletes de l’atenció social», i que les coses canviaran, i això la fa ser optimista. «Però també em veig expressant tot això que m’ha passat a través de l’art», afegeix. Yolanda Rodríguez diu que ja no plora. Està pensant a repartir entre els veïns les cerveses que guarda al magatzem. No sap ben bé què passarà. Somriu sense optimisme. Ha sigut un any dur. Sobretot, un any diferent. I difícil d’oblidar.

El més llegit