Al centre de la Terra amb sotana

La presència mediàtica de la ciència sembla una metàfora del comportament humà, que gaudeix més mirant cap a fora que cap a dins. Fa un parell de setmanes ens vam cansar de parlar de Mart i missions espacials. La proesa va ser portada. I amb raó, tot s’ha de dir. Ara bé, s’acaba d’anunciar un descobriment que canvia els coneixements geològics de la Terra i ningú en fa ni cas. Segons ha publicat al ‘Journal of Geophysical Research’ la investigadora Joanne Stephenson, de la Universitat Nacional d’Austràlia, tot apunta que hi ha un nucli encara més intern dins del que ara es defineix com a ‘nucli interior’, on s’arribaria a més de 5.000 graus, una temperatura semblant a la que hi ha al Sol. Es veu que això de la introspecció com a espècie no ho portem massa bé, ni la individual ni la geològica. Tampoc és estrany perquè endinsar-se a les profunditats de la Terra imposa. A moltes cultures el mal sempre s’amaga sota els nostres peus. El cristianisme, sense anar més lluny, assegurava que era el lloc reservat per les calderes de l’infern, on es rostien els pecadors. Per això encara és més graciós saber que el pioner de l’espeleologia catalana va ser un sacerdot anomenat Norbert Font Sagué. Nascut el 1873, des de la seva època de seminarista era aficionat a la història i les ciències. I quan només tenia 18 anys ja va entrar a la cova de l’Ordal, on va fer una primera exploració. Tres anys més tard, el 1894, va fer-se soci del Centre Excursionista de Catalunya i va començar a col·laborar amb l’entitat. Va ser així com va incorporar-se a l’expedició que va fer el francès Eduard Martel a Catalunya el 1896. Arribava l’espeleologia al nostre país. Inspirats per Jules Verne Martel era un àvid lector de Jules Verne i, inspirat pel seu famós ‘Viatge al centre de la Terra’, havia començat a explorar les entranyes del planeta. A Catalunya va visitar la cova del Salnitre de Montserrat i la cova Fou de Bor de la Cerdanya carregat amb escales de fusta, corda de cànem, tendes de campanya, un aparell fotogràfic, aliments... ¡i fins i tot una barca! En total, 500 quilos de material. Gràcies a aquesta experiència Font després va poder explorar pel seu compte altres indrets amb l’objectiu d’elaborar el catàleg espeleològic de Catalunya. Va començar el 1897, a l’avenc de Sant Sadurní, on va arribar a 75 metres de profunditat. El fet que el 1900 fos ordenat sacerdot no va ser impediment per continuar les seves campanyes i fins i tot va viatjar a l’Àfrica. El 1902, el marquès de Comillas, Claudi López Bru, el va enviar a la zona de Río de Oro (Sàhara) per trobar aigua potable en aquesta zona. Cal tenir present que aleshores tots els països europeus feien mans i mànigues per controlar una part del continent africà per extreure’n tots els recursos possibles i estendre el seu domini colonial. Espanya, al·legant la proximitat territorial, volia fer-se amb el nord, però la pèrdua de les darreres possessions d’ultramar el 1898 aviat va posar en evidència que era un país desballestat, incapaç d’estar a l’alçada de les veritables grans potències del moment. Pel que fa al nostre protagonista, tot apuntava que es convertiria en un dels grans científics de la seva generació. Després d’haver estudiat ciències naturals, el 1904 va ocupar la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans, un organisme creat com a resposta a la negativa de la Universitat de Barcelona a utilitzar la llengua catalana a les aules i amb la voluntat de modernitzar l’antiquat ensenyament superior espanyol. Tot indicava que seria el successor del doctor Jaume Almera al capdavant de la direcció del Museu Geològic del Seminari, però el 1910 va morir a causa del tifus que va contraure a Osona, on havia anat per inspeccionar un avenc situat a prop de Vic. Només tenia 37 anys. Gràcies a la seva ingent tasca científica, molts van poder seguir el seu camí. Per recordar la seva figura, la Federació Catalana d’Espeleologia atorga el premi Norbert Font Sagué. Mamut Amb la voluntat d’acostar la geologia al gran públic, Font Sagué va crear el Museu Petrogràfic a l’aire lliure al Parc de la Ciutadella. La peça estrella de la mostra era el famós mamut de pedra. Tot i que el Museu va desaparèixer el 1923, l’animal continua dempeus com sap la mainada de Barcelona que continuen enfilant-s’hi cada dia.

Al centre de la Terra amb sotana

Mentre el firmament ens sedueix, oblidem que l’interior del nostre planeta és ple de misteris que esperen algú que s’atreveixi a desvelar-los

El més llegit