L’ombra que sotja l’’artivisme’ | Article de Mauricio Bernal

Hi va haver un moviment famós al món de l’art urbà que va fer-se amb els carrers de Nova York als anys 90. Es deia ‘culture jamming’. En síntesi, els artistes del carrer es van dedicar a intervenir la publicitat de les grans marques, a modificar logotips famosos i a jugar d’aquesta manera amb els significats originals, pervertint-los i proposant-ne de nous. Van ser anys de sabotatge sarcàstic que van interpel·lar el públic i el van fer pensar. Per descomptat, portava implícita una crítica a la societat de consum i al consumisme, i hi havia alguna cosa de guerriller en el seu desafiament a l’establert. Al final, no obstant, les corporacions afectades hi van veure un filó i van començar a contractar ‘culture jammers’ perquè intervinguessin en els seus anuncis. S’havien adonat que la publicitat intervinguda cridava tant o més públic que l’original. L’artivisme podria ser objecte d’una apropiació similar. Nascut alhora que aquest segle, aquesta trobada entre l’art i l’activisme les fronteres del qual són ambigües i poroses al·ludeix a la reivindicació per mitjà de l’art, a l’activisme creatiu, a l’acció social artística o a l’art compromès amb la transformació social, segons l’interlocutor i el context, i ja ha donat lloc a diverses aproximacions bibliogràfiques com ‘Artivism’ (Carpet Bombing Culture, 2018), el llibre en què els catalans Arcadi i Daniela Poch van intentar el 2018 donar forma a un concepte que es caracteritza, precisament, per la seva resistència a la formalització. Al pròleg, ell escrivia que no sabia exactament què era l’’artivisme’. Es tractava d’esbrinar-ho, o intentar-ho, a través del llibre. El llibre dels Poch era profús pel que fa a exemples d’artivisme en l’art urbà. Alexandre Orion, The Yes Men, Ralph Ziman, Mark Jenkins... incloent una considerable quantitat de noms de l’escena local barcelonina: Roc Blackbloc, Ada Vilaró, Jorge Rodríguez Gerada, Francisco de Pájaro o Pejac. Però ‘artivisme’, que és un concepte ampli, també pot servir per definir aquella ‘performance’ feminista originada a Xile i esdevinguda un fenomen mundial («¡el violador ets tu!»), o les ‘performances’ que duen a terme alguns artistes enmig de protestes i manifestacions. L’artivisme, en principi, està vinculat al carrer, a l’espai públic, però hi ha artistes de galeria que es reivindiquen com a artivistes. Segons la pàgina de Viquipèdia, una de les obres precursores de l’artivisme va ser el ‘Guernica’, de Picasso. El conseller i assessor de comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí acaba de publicar ‘ARTivismo. El poder de los lenguajes artísticos para la comunicación política y el activismo’ (Editorial UOC), un llibre en què reflexiona sobre deteriorament de la política i del seu llenguatge, i en què es pregunta si en l’’artivisme’ no hi ha la clau per a la renovació d’aquest llenguatge, i per extensió, de la mateixa política. «La publicitat ha sigut el llenguatge dominant en la comunicació política, i aquest llenguatge tan vertical, tan unidireccional, que deixa els electors com a simples espectadors, és avui dia un llenguatge insuficient per mobilitzar». «La renovació de la política sempre està aparellada amb la renovació del llenguatge –afegeix–. O, almenys, la renovació dels llenguatges acaba generant renovacions polítiques». Segons Gutiérrez-Rubí, «el llenguatge artístic té una capacitat de crear consciència i de fomentar la mobilització d’una eficàcia molt superior a la de qualsevol altre llenguatge». «L’artivisme –explica–, protagonitzat pels moviments socials i per una ciutadania amb causes molt descentralitzades, és un terreny per explorar des de la política formal i de partits com un element de mobilització». A ningú se li escapa la paradoxa d’una política que fa servir una eina desenvolupada en gran manera per denunciar la política... L’autor, no obstant, diu que només seria «ridícul» en el cas que la política fes servir aquest nou llenguatge «com a impostura», però que, fora d’això, és una ambició legítima. No pensa igual l’autor d’‘Artivism’, i comissari d’art urbà, Arcadi Poch: «El territori de l’art o de l’‘artivisme’ ha d’estar desposseït d’idees polítiques concretes», diu. «Per ser efectiu en la lluita contra qualsevol causa, en primer lloc ha de poder moure’s de manera lliure, disruptiva i autèntica davant qualsevol programa electoral o expectativa de vot. Mai respondrà a aquestes variables». «Muchachito –afegeix– deia que «les banderes del meu barri són els llençols penjats»... Des del meu punt de vista aquestes són les úniques banderes del bon ‘artivisme’, el que no està dissenyat a una sala de juntes.» En cas que l’’artivisme’ acabi, efectivament, formant part del llenguatge polític («la política està veient que hi ha una energia, una creativitat i un talent en les intervencions ‘artivistes’ que la comunicació publicitària tradicional no té, ja tenen aquesta consciència», diu Gutiérrez-Rubí), és probable que passi el que anticipa Poch: «El dia que els polítics utilitzin l’’artivisme’ per aconseguir els seus objectius electorals, no tinc cap dubte que seran els mateixos ‘artivistes’ que trobaran maniobres, probablement polítiques, per definir noves semàntiques». S’anomenaran d’una altra manera, qui sap.

El més llegit