Entrevistes bomba contra els Windsor

Diuen que la història no es repeteix. I és veritat. Però també ho és que té certa tendència a la reiteració, sobretot si els seus protagonistes s’entossudeixen a continuar fent les coses de la mateixa manera. En vam ser testimonis la matinada de diumenge a dilluns, quan es va emetre l’entrevista dels ducs de Sussex amb Oprah Winfrey. Còmodament asseguts en unes butaques de jardí, en un decorat idíl·lic, Meghan Markle i el príncep Harry van descriure el calvari que van passar des que van començar la seva relació sentimental. Amb les seves declaracions, especialment les d’ella, Buckingham Palace va reviure el que ja es va produir el 20 de novembre de 1995. Aquell dia la BBC va emetre una entrevista amb Diana de Gal·les, que la va gravar d’amagat, sense esperar l’aprovació de la casa reial. Recuperar aquell document està a l’abast de qualsevol que faci un parell de clics a internet i al visionar-lo és impossible no establir paral·lelismes amb el present. Començant per la posada en escena. Una conversa de ritme calmat, creant un clima d’intimitat, mentre la protagonista ho deixa anar tot i en què els silencis són tant o més eloqüents que les paraules per dibuixar les entranyes d’un engranatge monstruós que devora si no es va amb compte. Primer li va passar a Lady Di i ara li ha estat a punt de passar a Meghan Markle. El 1995, Diana Spencer no es va mossegar la llengua i va explicar intimitats que mai fins aleshores s’havien conegut. Per exemple, va confessar al periodista Martin Bashir que després del naixement del seu primer fill es va arribar a sentir tan deprimida que es va plantejar el suïcidi. Durant la conversa no utilitza aquesta paraula però s’entén tot quan parla d’autolesions. Llavors, quan Bashir li demana sobre la reacció el seu marit, ella admet que Carles no va entendre ni es va preocupar gaire pel que li estava passant. La resta de la família reial tampoc queda gaire bé. Segons ella, mai havien vist ningú del seu cercle més pròxim plorar en públic. «I si no l’has vist mai abans, com el pots ajudar?». El periodista llavors es queda descol·locat per uns instants, igual que li ha passat a Oprah Winfrey en diverses ocasions durant les dues hores d’entrevista. I és que un quart de segle més tard Meghan Markle, asseguda en el mateix costat de la pantalla que la difunta mare del seu marit, ha explicat la pressió mediàtica a què va estar sotmesa i l’anguniosa sensació de perdre totalment la llibertat a l’entrar a formar part del nucli reial. La situació va arribar tan al límit que va plantejar treure’s la vida mentre estava embarassada del seu fill Archie. Una criatura que, segons va confessar, generava preocupació a certa gent de palau ja abans de néixer per si el color de la seva pell era massa fosc. Mai se sabrà quantes vegades haurà vist Enric l’entrevista de la seva mare de 1995, però el que és segur és que quan la seva dona li va explicar l’infern que estava passant de seguida es va adonar que allò s’assemblava massa al que havia viscut a casa quan ell tenia només onze anys. La resolució de les dues històries ja les sabem. L’entrevista de Lady Di va ser el detonant que va provocar el divorci amb el príncep de Gal·les i la dels ducs de Sussex arriba quan fa un any que van abandonar el Regne Unit. Però abans d’aquestes dues hi va haver una primera entrevista igual d’extraordinària. La concedida pel duc de Windsor i la seva dona, Wallis Simpson, a la BBC el 1970. Era la culminació del procés d’acostament a l’opinió pública britànica de qui havia sigut Eduard VIII i que havia abdicat per casar-se amb Simpson, americana i divorciada. Qualsevol que hagi seguit la sèrie ‘The Crown’ segur que tindrà fresca aquesta història. Els tres casos han posat a l’ull de l’huracà el funcionament de la casa reial britànica, més preparada per aguantar bombardejos que per adaptar-se a les transformacions socials. De vegades les paraules poden fer trontollar més el poder que una bateria de canons. Culpabilització

Entrevistes bomba contra els Windsor

Les confessions dels ducs de Sussex tornen a assenyalar la incapacitat de la monarquia britànica a adaptar-se a la modernitat dels temps. No és la primera vegada

El més llegit