«Vosaltres, masclistes, sou els terroristes»

El 15 de setembre del 1977, a les cinc de la matinada, encara no s’havia fet de dia. Com cada dia, Antonia España Hernández, de Sabadell, anava a treballar a l’empresa tèxtil Pierre, SA. A mig camí, un home amb passamuntanyes la va assaltar amb un ganivet. La noia va morir cosida a punyalades. Només tenia 16 anys. El seu assassinat primer va posar en peu de guerra el barri de Can Rull, on vivia amb la seva família, i després tot Sabadell. Els veïns estaven indignats amb les autoritats. Es queixaven que la policia estava més pendent de controlar i reprimir el moviment obrer que de garantir la seguretat ciutadana. A més, es queixaven que la falta d’enllumenat públic i autobusos nocturns deixaven les dones desprotegides davant potencials agressions. L’assetjament contra les dones i els intents de violació eren habituals, però no tenien cap mena de cobertura mediàtica. El cas d’Antonia España va ser la gota que va fer vessar el got i, mentre la policia detenia l’assassí del crim, que va confessar haver matat la noia perquè no havia volgut ser la seva nòvia, els col·lectius feministes del país es van començar a mobilitzar. La manifestació més nombrosa es va viure a Barcelona el 19 de setembre. Convocada, entre altres entitats, per la Coordinadora Feminista i el Col·lectiu Feminista, va reunir unes dues mil dones. «Vosaltres, masclistes, sou els terroristes» i «Prou violacions» van ser alguns dels eslògans més corejats en aquella jornada que només es pot entendre si l’episodi es posa en el context de les lluites feministes de la Transició. Gràcies a la pressió d’aquelles dones organitzades que reivindicaven els seus drets es van poder esquinçar les costures del nacionalcatolicisme, que es resistia a desaparèixer malgrat la mort del dictador. Només això va fer possible que arribessin lleis com la del divorci o la despenalització de l’avortament. I tot això sense pràcticament cobertura mediàtica. L’assassinat d’Antonia España es va esbombar, com tants altres, amb el típic titular de l’època: «Crim passional». I la classe política –tant de dretes com d’esquerres– va considerar que aquell era un episodi aïllat i que les feministes exageraven organitzant tot aquell enrenou. Ara sabem que no. Elles ja ho tenien clar: «Entendre la violació com un fenomen individual és una maniobra de distracció que no ens pot enganyar. La violació té contingut social i polític, és una arma de la que disposen els homes per defensar la seva societat patriarcal, per mantenir-nos allunyades les unes de les altres, per tancar-nos a casa temoroses del carrer i la nit». Aquest és un fragment d’un article publicat el 1978 a ‘Dones en lluita’, la revista bimensual de la Coordinadora Feminista de Barcelona. Llavors aquest discurs era menyspreat i es ridiculitzava, cosa que funcionava molt bé per desactivar el missatge en una societat que encara vivia arrelada en uns valors tradicionals condicionats per la moral catòlica. Just ara, 43 anys després, els homes comencem a prendre consciència de la realitat. El moviment feminista dels anys 70 era tan lluitador i combatiu com ho pot ser el d’ara, però no tenia la capacitat de mobilització ni els canals de comunicació actuals, que tan útils són per donar veu a col·lectius invisibilitzats per les estructures de poder polític, econòmic i social tradicionals. Gràcies a això, el missatge arriba a molts racons on de cap altra manera no hauria arribat mai i a molts ens ajuda a descobrir l’enorme quantitat de matisos i diversitats que configuren la nostra societat. El que queda per saber és si aquesta nova onada feminista per fi es traduirà en un canvi de mentalitat col·lectiva més enllà de les lleis. Perquè una cosa és fer un text legal i l’altra canviar la manera d’entendre el món. Ho van comprovar les dones de la Segona República i les de la Transició. La diferència és que ara el moviment és més massiu que mai. Queda molt camí per recórrer, és veritat. Però mai fins ara hi havia hagut tantes persones disposades a fer-ho juntes. L’origen

«Vosaltres, masclistes, sou els terroristes»

Els últims anys el 8 de març ha mobilitzat més gent que mai. Això no vol dir que el moviment feminista no hagués sigut combatiu molts anys abans.

El més llegit