Un urbanisme que estimi les dones

Dones i homes es desplacen per la ciutat de forma diferent. No obstant, l’arquitectura ha prioritzat l’experiència masculina, resultant en ciutats zonificades i orientades a la producció. L’urbanisme amb visió de gènere advoca per distàncies curtes, carrers segurs i barris variats en activitats. Aquest disseny posa en el centre les cures sense les quals, com ha demostrat la pandèmia, és impossible l’activitat productiva. D’això també es beneficien els homes i el medi ambient. Ciutats pensades per a la vida Zaida Muxí Martínez Arquitecta i professora d’ETSAB-UAB L’urbanisme amb perspectiva de gènere posa en primer pla les experiències de les persones, i amb això evidencia les diferents activitats, necessitats i usos que deriven dels rols de gènere, assignats segons el sexe de naixement. Això també implica entendre el gènere com a categoria interseccional amb altres característiques, com poden ser l’edat, la classe social, les capacitats físiques, l’origen, etcètera. Aquesta lectura socioespacial ens permet entendre si funcionen o no les ciutats i, amb això, realitzar propostes que responguin a més diversitat de casuístiques. Ja el 1961, Jane Jacobs ens deia al seu llibre ‘Mort i vida de les grans ciutats’ que hi havia tres factors imprescindibles per pensar les ciutats: l’experiència viscuda, la ciutat com a sistema complex i les persones al centre. Ecofeminisme i ciutat dels 15 minuts D’aquests tres factors de Jane Jacobs trobem ressonàncies en idees actuals que cal incorporar urgentment a les nostres ciutats, com són l’ecofeminisme i la ciutat dels 15 minuts. L’ecofeminisme explica com és d’important deixar de pensar que la nostra espècie és el centre per entendre’ns com a éssers humans que formen part d’un tot major. Aquesta errònia creença en la superioritat dels éssers humans ens ha portat a una situació que en aquests mesos de pandèmia s’ha mostrat amb tota la seva cruesa. La nostra acció humana incideix negativament sobre la nostra casa major que és el planeta. Per això, com tan bé ens expliquen Alicia Puleo i Iaio Herrero, és importantíssim entendre’ns ecodependents i interdependents. Ecodependents perquè, com a éssers vius, no podem viure aliens al nostre entorn i, tot i que la tecnologia ens hagi permès créixer desmesuradament sense límits aparents, és un camí que no ha anat bé. Hem de reconsiderar la nostra relació amb la naturalesa. Per això les ciutats han de limitar els seus creixements, fomentar la mobilitat activa i sostenible, reintroduir i recuperar la naturalesa viva en elles i transformar els seus models de consum. I interdependents, perquè lluny de la gran fal·làcia neoliberal que els èxits són millors com més autònoma és una persona, l’ésser humà, per definició, és dependent. Necessitem cures físiques i afectives i això ens fa interdependents. Com a societat no hem valorat aquestes cures, creiem que són marca de debilitat i aquesta pandèmia ens ha demostrat que justament el que no pot parar són les cures. La ciutat dels 15 minuts, com ha proposat l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, és la ciutat de la proximitat que, des dels feminismes, fa temps que defensa. És la ciutat que posa en el centre les persones i les seves experiències. Una ciutat de distàncies curtes, de carrers segurs, de barris mixtos i variats tant en persones com en activitats. Les tasques de les cures, que han estat assignades al rol de gènere femení, són realitzades en el 70% per dones. Hi ha una concordança entre sexe i rol de gènere, tot i que no té per què ser així, ja que l’assignació de tasques i rols excloents construeixen ciutadanies desiguals. La manera com s’han organitzat les ciutats s’ha basat en aquesta exclusió. ¿Ciutats zonificades o mixtes? Les ciutats zonificades segons usos i estratificades per classes fan molt onerosa en temps i diners l’articulació de tasques: han sigut organitzades per afavorir el treball productiu, oblidant que, tot i que aquest existeixi, ha de ser possible el treball reproductiu o de cures. Les ciutats conformades d’aquesta manera penalitzen els qui s’encarreguen de les cures. Predecessores pròximes, com Anna Bofill i Inés Sánchez de Madariaga, fa temps que advoquen per una ciutat mixta i de distàncies curtes. En un treball del Col·lectiu Punt 6, derivat inicialment de la tesi d’Adriana Ciocoletto, ‘Espais per a la vida quotidiana’, es proposen indicadors per mesurar la qualitat de distàncies, temps i espais per avaluar la proximitat que farà possible la conciliació entre les diferents esferes de la vida: la personal, la comunitària-política, la productiva i la reproductiva. Ens queda molta feina, aquesta pandèmia ens ha donat una empenta als camins ja començats i que hem de seguir per fer ciutats més justes i igualitàries. Cap a una tendresa urbana Isabel Martín Ruiz Arquitecta i cofundadora de Cotidiana SCA «La meva àvia María va caure al portal de l’edifici on viu i en quinze minuts va passar l’únic veí que queda i la va ajudar. La resta de vivendes són apartaments turístics. Sota de casa meva, la fruiteria de Manuela ha tancat i el bar de tertúlia flamenca també.» «Jo no puc pagar l’habitació on visc tot i que treballo deu hores al dia i sé que l’aire d’aquesta ciutat m’emmalalteix, en aquest territori del sud d’Europa, tan exposat a les conseqüències de la crisi climàtica....» «A Algesires, una dona passa dues hores al dia amb cotxe per poder realitzar totes les tasques en el seu dia a dia, malgrat fer-les a la ciutat on viu.» Aquesta diversitat d’experiències reals ens proporciona la consciència que incorporar la perspectiva de gènere a l’urbanisme és una elecció necessària i urgent. El fet urbà ha respost tradicionalment a unes necessitats considerades universals en una cultura androcèntrica com la nostra, donant peu a uns usos i activitats prioritat sobre d’altres. Això ha invisibilitzat sistemàticament altres realitats que no es tenien en compte en la presa de decisions sobre la vida a les nostres ciutats. Partim de tres qüestions bàsiques prèvies. En primer lloc, «el cos és un lloc vàlid per generar sabers», perquè integra «els nostres propis contextos i circumstàncies en el procés cognitiu», com afirma Mar Gallego a ‘Como vaya yo y lo encuentre’. És a dir, la nostra experiència és capaç de generar coneixement. Lideratge entranyable En segon lloc, és fonamental escoltar, prioritzar la concòrdia i impulsar la possibilitat de l’acord afectiu sobre la ciutat que habitem i que volem. Aquest comportament respon al concepte de «lideratge entranyable», discutit per Marcela Lagarde a ‘Para mis socias de la vida’. Aquest concepte ens permet emfatitzar com ens relacionem i des de quin lloc generem els entorns d’escolta i diàleg. I, finalment, les persones som perquè estem juntes i som interdependents: la nostra xarxa d’afecte i suport és un principi fonamental per a la vida. En el projecte ‘Itineraris cap a un consell de dones’, des de Cotidiana SCA i Atomic Lab ens preguntem: ¿on són les nostres xarxes d’afecte i suport?, ¿qui són les persones que cuidem i que ens cuiden i on són? Ens aproximem al mapa de xarxes de suport per prendre consciència sobre en quina mesura ens permet el nostre entorn urbà i el nostre mode de vida cuidar i ser cuidades. Durant les sessions constatem la diferència generacional en les xarxes d’afecte, les distàncies derivades de la mobilitat laboral, de les maneres de creixement urbanes i del temps lliure disponible. Cada vegada coneixem menys persones del veïnat, hi ha pocs espais comunitaris i no responen a les necessitats reals, tenim poc temps a causa de les llargues jornades laborals... En un procés que vam acompanyar gràcies a Fundació Mujeres i AEXCID en un barri amb alta conflictivitat social, es van realitzar tallers recolzats en metodologies desenvolupades per Col·lectiu Punt 6. Concloem que les possibilitats de convergència i resolució de conflictes i els espais de cocreació i pensament són més fluids quan es dona veu i s’hi incorporen qüestions que posen en relleu l’experiència de les dones. Xarxes de suport quotidià Els territoris de la tendresa han sigut invalidats, per la qual cosa, culturalment, s’ha considerat valuós i generador de relat. En el context d’urgència de cures i de crisi climàtica que vivim, la quotidianitat s’ha d’omplir de principis de qualitat i calidesa que sostinguin la vida i la posin al centre. Juntes transitarem cap a ciutats on les persones siguin les protagonistes i coexisteixin amb l’entorn natural. Les persones que estimem, que ens fan bé, han de poder ser a prop. Les nostres xarxes de suport quotidià són un indicador bàsic de qualitat de vida urbana. Les ciutats han de permetre a les persones veïnes conèixer-se, tenir arrelament, cuidar-se i cuidar. Les polítiques públiques urbanes tenen una gran influència perquè la vida digna sigui possible. Quan incorporem la perspectiva ecofeminista a l’urbanisme emergeixen possibilitats de millora de la vida de les persones i dels entorns que habitem. Les autores d’aquests articles formen part de la Xarxa de Científiques Comunicadores d’El Periódico.

El més llegit