Sergi Doria «Ni l’alcaldessa s’atrevia a dir-se ella mateixa ‘alcaldessa’»

-Digui’m, ¿quines van ser les condicions socials que van donar lloc a aquesta revolució feminista? Si és que ho va ser. ¿Vostè li posaria aquest rètol? -Crec més aviat que va ser una evolució, una cosa que estava germinant des de principis de segle però que als anys 20 va fer el gran salt a la feina, als estudis, al protagonisme als mitjans de comunicació. Va ser una evolució natural que es va produir a tots els països i que a Espanya es va concretar amb l’ajuda d’una legislació que va traduir el que es palpava al carrer. -Per una vegada, la política va fer el que tocava, ¿no? -Com va dir Adolfo Suárez durant la Transició, quan li van preguntar per què s’havien de fer determinades lleis en la nova democràcia espanyola: «Hem de portar al Parlament el que ja és normal al carrer». Era una mica això: el que ja era normal a l’àmbit del carrer, el Govern de la república ho va convertir en la llei del vot, la llei del divorci, lleis que van ajudar molt a la integració de la dona en àmbits que li eren vedats fins aleshores. -El que queda clar al llibre és el paper capital del periodisme en la difusió d’aquesta evolució. -Sí, el periodisme va jugar un paper clau. Si es fes una anàlisi quantitativa de totes les publicacions gràfiques d’aquells anys es veuria que a les portades el 70% són dones. Per això el llibre s’anomena així, ‘Mujeres en primera plana’, perquè per primera vegada les dones apareixen en portada, i ja no simplement com «la dona de», sinó com la campiona de natació, l’alcaldessa, la jutge... Es visualitza aquest accés de la dona a llocs que abans eren masculins. -Llegint aquests articles es pot veure que tot és tan nou que ni tan sols hi ha un llenguatge per anomenar-ho. L’alcaldessa, per exemple, que no sap si dir-se a ella mateixa alcaldessa. -Ja sap el que diu Wittgenstein: els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. El món era un món anomenat en clau masculina, així que es va improvisant sobre la marxa, per això ni les mateixes dones s’atreveixen a dir-se alcaldesses, ni metges. Anomenar la cosa era molt difícil tenint en compte que ni tan sols s’havia reconegut la cosa. «El món era un món anomenat en clau masculina, així que es va improvisant sobre la marxa» -Es nota una gran diferència en el to quan els articles són escrits per homes o dones. -Sí, perquè les dones que escriuen aquests articles estan molt implicades en l’apostolat femení. Josefina Carabias, Magda Donato o Rosa Maria Arquimbau són dones que saben el que els ha costat aconseguir aquest estatus periodístic, de manera que adopten certa complicitat amb les protagonistes dels seus reportatges. Tenen consciència que és un moment que s’ha d’aprofitar. -¿Sacrificant l’objectivitat? -No és un periodisme objectiu, no, és un periodisme subjectiu però en la seva versió guareix, perquè és un moment que totes aquestes dones periodistes creuen que la premsa ha d’acompanyar. Igual que la premsa, a la mort de Franco, per exemple, es va implicar molt amb la transició democràtica. Són moments en què és difícil ser objectiu, perquè és un moment que saps que és d’evolució i que beneficiarà tota la societat. -Per part dels homes periodistes s’adverteix fins i tot un cert rebuig. Aquest article de Francisco Coves a l’‘Estampa’; llegeixo: «‘En la reacción ante un pañito torcido se podrá distinguir siempre un sexo de otro… por muchas sorpresas que nos depare el futuro’». -I fixi’s, Francisco Coves era un periodista d’esquerres. Però sí, hi ha un deix perdonavides, jo l’anomeno així. Molta gent que es troba de cara amb el fenomen no sap si prendre-s’ho una mica a broma. També hi ha l’article sobre Mercedes Bassols, la campiona de natació, en què es diu que «la campiona d’Espanya és una bona noia», perquè la persona que ha titulat no concep que hi hagi una dona que sigui campiona de natació, que treballi, que dirigeixi un equip... Tot això es veu molt excèntric en aquell moment. -Alhora que hi havia un afany de les dones d’incorporar-se a la societat, també n’hi havia un altre de crear el seu propi espai, ¿no? Un espai a part. La Residencia de Señoritas Estudiantes, el Club Femení d’Esports, el Club de Señoritas… -Sí, jo crec que en part perquè s’estava començant des de zero. Personatges com María de Maeztu, o Carmen Baroja, que era germana de Pío Baroja, van començar amb aquestes institucions, que d’alguna manera volien traspassar a l’àmbit espanyol institucions anglosaxones. Van ser els primers àmbits en què la dona podia tenir, com deia Virginia Woolf, una habitació pròpia, en pla «parlarem entre nosaltres de les coses que ens preocupen». «Les periodistes saben que és un moment d’evolució que la premsa ha d’acompanyar» -¿Quines diferències hi ha entre el que va passar llavors i el que està passant ara? -Crec que després del franquisme s’ha donat per entès que determinades formes de feminisme són pròpies de l’esquerra i no de la dreta, mentre que en aquell moment no hi havia aquesta instrumentalització del concepte feminista per una determinada opció política. El feminisme militava tant a l’esquerra com a la dreta. Pensi que el vot femení el va defensar Clara Campoamor, que era una diputada de centredreta. La politització no li fa cap bé al feminisme, són drets civils que no han de tenir color polític. -Tot això truncat per la guerra. -Lògicament. Hi havia una evolució que era normal, però és clar, quan es produeix una guerra civil s’implanta l’anormalitat, així que aquesta evolució normal, que podria haver seguit, com va passar a altres països, com França o Anglaterra, doncs s’atura. Va tornar enrere. La dona va patir molt la regressió de drets. -Per acabar, digui’m un parell de personatges del seu llibre per qui tingui debilitat. -Hi ha dones molt interessants, per exemple María del Monte, que és la noia que treu la carrera de Medicina i se’n va al Marroc a ocupar-se de les dones que quant a drets estan pitjor que ella, les dones àrabs. O Lili Álvarez, una tennista que també va fer de periodista, un autèntic fenomen esportiu que lamentablement no és gaire recordada. Va jugar a Wimbledon i va ser una gran campiona de tennis, una dona molt coneguda als EUA i Anglaterra que va crear uns cànons femenins revolucionaris.

El més llegit