Entendre-hi + amb la història | El puzle, quin trencaclosques

Encara no fa ni 48 hores de l’escrutini de la jornada electoral i ja s’han gastat tots els tòpics possibles per definir una situació política realment complexa. Una de les expressions més habituals que s’han sentit des de diumenge a la nit és que cal aconseguir resoldre el trencaclosques. Tot i que segurament seria més fàcil fer un puzle de 5.000 peces de la Capella Sixtina (no m'ho invento, existeix) que trobar la manera de formar un govern estable a Catalunya. La curiosa paraula ‘puzle’ és d’origen incert però en canvi tothom coincideix a atribuir la paternitat d’aquesta mena de trencaclosques a un cartògraf i gravador anglès anomenat John Spilsbury. La gent del seu ofici es guanyaven la vida dibuixant i imprimint els seus propis mapes. Sembla que ell hauria tingut la pensada d’enganxar una de les seves obres a sobre d’una peça de fusta, i llavors tallar-la en fragments resseguint el contorn de les fronteres. Spilsbury els va batejar com a «mapes disseccionats» i inicialment en va fer 24 models diferents, que incloïen un mapamundi, els continents i els principals països del món. Això passava al voltant del 1766, quan les classes adinerades britàniques començaven a prendre’s seriosament la formació de les seves criatures i els volien oferir joguines educatives. De fet, un dels seus clients va ser el rei Jordi III que va adquirir-los pels seus fills. Una bona eina perquè qui havia de controlar l’Imperi Britànic en conegués la seva geografia. Que els mapes de Spilsbury no estaven a l’abast de totes les butxaques ho demostra el fet que el seu preu oscil·lava entre els 7 i els 21 xílings, en un moment en què un treballador com a molt podia guanyar 2 xílings al dia. Tot i això, quan es va veure que la idea tenia sortida, molts altres es van apuntar al carro i es van fer puzles d’altres temàtiques, per exemple per ensenyar les dinasties reials angleses o la religió a través de contes amb un potent missatge moralitzant. Gràcies a l’evolució de la tecnologia i dels materials, els trencaclosques van anar evolucionant. Sobretot a partir del segle XX, quan la seva producció es va poder abaratir al fer-los de cartró. Va ser llavors quan la gent els va començar a anomenar per la paraula ‘puzle’, de la qual ningú sap explicar amb certesa el seu origen etimològic. En aquells moments ja no era una simple joguina per criatures sinó que començava a ser vist com un producte per totes les edats, especialment després del crac del 1929. Durant la Depressió dels anys 30 es va viure l’edat d’or del puzle. Moltes marques dels EUA el van convertir en l’objecte promocional estrella de les seves campanyes publicitàries. Fins al punt que algunes posaven en circulació un nou model de trencaclosques cada setmana. Els més populars van arribar a tenir un tiratge de fins 200.000 exemplars. És comprensible. Era un moment de molta misèria econòmica i en què l’entreteniment domèstic era escàs. Cal tenir en compte que la ràdio tot just començava a entrar a les cases i ni es somiava en la televisió, que era poc més que una utopia científica. Per tant, els puzles oferien la possibilitat de passar moltes hores a les llars sense haver de gastar diners. A més, era un passatemps reciclable perquè una vegada acabat es podia desfer per tornar a començar o deixar-lo a un familiar o amic. Noranta anys més tard, el confinament provocat per la pandèmia de la Covid-19 ha fet que moltes persones hagin redescobert aquesta joguina i el 2020 la seva indústria ha viscut un autèntic boom. Malgrat les noves tecnologies i la seducció de les pantalles dels dispositius electrònics, molts s’han retrobat amb el plaer de buscar en silenci i calma les peces per fer-les encaixar. Esperem que la nostra classe política sigui d’aquesta mena de gent i tinguin traça a l’hora de completar el mapa de Catalunya disseccionat que els ha atorgat la sobirania popular amb els seus vots. Ara els toca jugar a ells. ¿I si... ...potser no tot el mèrit fos de John Spilsbury? Alguns historiadors demanen repartir el protagonisme amb Charlotte Finch, la institutriu dels fills de Jordi III, que va destacar per ser una mestra excel·lent, combinant el rigor amb les idees innovadores a l’hora d’ensenyar les diferents matèries que impartia. Entre elles la geografia.

El més llegit