Aquest fugisser anomenat amor

Els primers resultats que transmet la recerca d’‘amor’ per internet donen una idea de com de fugisser que resulta el concepte en ple i avançat segle XXI, quan a força d’estimar i ser estimats, d’estimar i ser desenganyats, d’estimar i després deixar de fer-ho hauríem, a hores d’ara (l’home, la raça humana), ser els recipients d’una saviesa privilegiada. Doncs no. «L’amor és un concepte universal relatiu a l’afinitat entre éssers...», aventura la Viquipèdia. «Sentiment intens de l’ésser humà, que partint de la seva pròpia insuficiència...», comença el diccionari de la RAE. «¿Què és l’amor? ¿Com es pot definir una cosa tan complexa, contradictòria, fascinant...?», diu ‘La mente maravillosa’. «Definir l’amor és summament complicat»: ‘Psicología y mente’. «Amor, un sentiment complex»: ‘Psicología y mente’, de nou. I així successivament. Es posa tot entre interrogants, s’esmicola l’amor, es creen categories, i al final ningú sap què és exactament l’amor, tot i que tothom, més o menys, l’hagi sentit. Aquest diumenge, dia de Sant Valentí, se celebra l’amor. ¿Sabran els adolescents que són parella des de fa dos mesos el que estan celebrant quan s’entreguin trèmulament el regal per al qual hauran estalviat durant setmanes? ¿Ho sabrà la parella que es va conèixer fa un any per internet i que ja comença a pensar seriosament en el futur? ¿Ho sabran millor que ningú els avis que fa una vida que estan junts? ¿I si algú els digués, com es diu amb freqüència, que l’amor és simplement química? Cervell en acció «És una forma de veure-ho», explica el neuròleg Pablo Eguia, vocal de la Societat Espanyola de Neurologia. Eguia diu que són «múltiples» les parts del nostre cervell que s’activen durant el procés d’enamorament («l’hipotàlem, l’escorça prefrontal, l’amígdala, el nucli accumbens, l’àrea tegmental frontal», enumera, entre d’altres), i que en el procés també participen «múltiples neurotransmissors» com l’adrenalina, la dopamina, la serotonina, l’oxitocina i la vasopressina, també entre d’altres. Les tècniques de neuroimatge cerebral, explica, han permès comprovar que hi ha familiaritat entre l’enamorament i l’addicció: «Les dues conductes comparteixen àrees i circuits cerebrals. Per la qual cosa, tot i que no és el mateix, sí que hi ha àrees i circuits cerebrals implicats per igual en aquests processos». Això és el que passa allà dins. A fora, l’amor és tan fonamental que històricament s’han establert cerimònies per entronitzar-lo. Tan fonamental que s’entronitza. En la majoria de cultures, els déus estan cridats a beneir l’amor. «En tot amor resideix un afany d’unir-se el que estima a un altre ésser que apareix dotat d’alguna perfecció. És, doncs, un moviment de la nostra ànima cap a alguna cosa en algun sentit excel·lent, millor, superior», escriu Ortega i Gasset a ‘Estudios sobre el amor’, introduint l’estètica en l’equació: l’amor com a impuls cap a a l’excel·lència. Una altra manera és veure-ho com ho veu Woody Allen: «Estimar és patir. Per evitar el sofriment no s’ha d’estimar, però llavors es pateix per no estimar, de manera que estimar és patir i no estimar és patir, i patir és patir». L’amor és enrevessat. Salut emocional «L’amor és una emoció prioritària per portar una vida emocionalment saludable», diu la professora de psicologia de la UOC i directora del projecte Cultura Emocional Pública Mireia Cabero, abans de remarcar que una vida desproveïda d’amor «és una vida emocionalment viscuda des de l’escassetat. Una vida pobra –remarca–. De poca qualitat». «Els nens sense amor evolutivament no poden créixer. És clar que creixen, sens dubte, però ho fan sense d’aquest pilar fonamental i transversal al llarg de la vida que és l’amor». Serà Sant Valentí i la celebració de l’amor de parella, però cap professional pot abordar el fenomen deixant de banda que hi ha amor de pares, de germans, d’avis. D’amics. «La gent no es mor sense amor, per descomptat, però els qui no tenen amor porten una vida de poca qualitat». La psicòloga afirma que és un dels «actius emocionals» més valuosos en aquests temps de pandèmia, quan tothom està exposat a cert desemparament sentimental, i que un dia com el de Sant Valentí s’hauria d’aprofitat per revisar críticament l’amor. «S’han d’aparcar els automatismes i viure’l des de la consciència, cosa que obre moltes possibilitats. Perquè la nostra vida amorosa sigui plenament satisfactòria hem de preguntar-nos com estem estimant». El desamor L’amor seria menys reconeixible sense l’existència de la seva nèmesi, el desamor. ¿Què passa al cervell quan una persona entra en aquella fase? Respon el doctor Eguia: «En la fase inicial de l’enamorament, l’activació de determinats circuits i l’alliberament de certs neurotransmissors modulen la nostra percepció i el funcionament d’àrees on s’estableix la nostra conducta més racional. És probable que, amb el pas del temps, aquesta inhibició que no ens permetia veure determinats aspectes de l’altra persona s’esgoti i ens torni a canviar la percepció, i també siguem més permeables a idees més racionals». L’amor és irracional. Després, inexplicable. Després, a celebrar.

Des de la neurologia i la psicologia, dos professionals esmicolen el sentiment irracional per excel·lència

El més llegit