Una vegada més, milers d’immigrants no poden votar

Si no fos perquè després van admetre la situació de milers d’immigrants que no tenen dret a vot, cosa que van demanar dimarts a Sant Cugat Ernesto Carrión, número 25 a les llistes del PSC per Barcelona, i André Diouf, diputat del PSOE al Congrés, podia fins i tot sonar com una broma de mal gust: ‘El PSC demana el vot de les persones migrades i defensa una Catalunya intercultural’, titulava Jordi Pascual a ‘El Cugatenc’. Demanar el vot dels immigrants en un país on els immigrants no tenen dret a vot seria una mena d’oxímoron perfecte si no fos perquè els estrangers que poden votar no solen fer-ho com a estrangers, sinó com a espanyols: voten perquè han accedit a la nacionalitat. El cert és que el vot dels immigrants no li importa a ningú més que als immigrants. Més de dues dècades després de la gran onada que va canviar el paisatge dels carrers espanyols, no seria un disbarat esperar que algun partit hagués assumit la defensa dels drets polítics dels estrangers, tot i que només fos perquè, més enllà de consideracions ètiques, al cap i a la fi són vots. Però no. En època electoral, de tant en tant un partit recorda l’existència d’aquestes desenes de milers d’immigrants nacionalitzats –aquestes desenes de milers de vots–, i com el PSC a Sant Cugat, fa una tímida crida. Per si pesquen alguna cosa. Paradoxes «El punt principal que s’ha de tenir en compte en tot això és que els drets polítics s’han vinculat amb la nacionalitat i no amb la ciutadania, que hauria de ser el rellevant», diu Karlos Castilla, membre del consell de SOS Racisme. «El vot té a veure amb el passaport, no amb on vius i desenvolupes la teva vida. La paradoxa és que hi ha persones amb la nacionalitat espanyola que no són al territori i poden votar, mentre que la persona que en el seu dia a dia està aquí, que treballa aquí, que paga els seus impostos aquí, no té aquest dret». És difícil, afegeix Castella, trobar un país on les coses funcionin d’una altra manera, no només en l’entorn europeu sinó en altres continents. Per exemple, l’anomenat «vot llatí» dels EUA el dipositen a les urnes immigrants llatinoamericans ja nacionalitzats nord-americans. La por atàvica que el forà, l’estranger, l’altre, pugui decidir sobre «les nostres coses» ha sigut un llast des de fa temps per a la possibilitat de participació política d’aquest altre. Potser en un món globalitzat i travessat per permanents fluxos migratoris té menys sentit que abans. Excepció municipal Per regla general, un immigrant, tingui el permís que tingui (de residència, de treball) no pot votar en unes eleccions a Espanya. La norma no té excepcions en el que toca als comicis generals i autonòmics, però sí en els municipals, on entren en joc convenis recíprocs amb una sèrie de països, especialment llatinoamericans, que han permès que els espanyols residents a l’estranger també puguin votar a les municipals del país d’acollida. De l’estranyesa que causa que un estranger tingui dret a votar en parla, i molt eloqüentment, la reacció de no pocs jurats de taula que, quan l’immigrant de torn enarbora el seu NIE, li diuen educadament que amb això no pot votar. «¡Que algú em presti el seu vot!», començava Silvio Ajmone la carta que va escriure fa uns dies a aquest diari. Italià, amb 20 anys de residència a Barcelona, Ajmone remarcava que aquí s’ha integrat, ha après dos idiomes, ha format una família, s’ha hipotecat i ha viscut intensament la vida social i política del país, sense deixar d’esmentar que és aquí on paga els seus impostos. ¿Com és possible que no pugui votar? «Per a mi, el tema de la política és un tema de recursos, de maneig dels recursos –diu–, i ja que pago els meus impostos aquí crec que tinc dret a decidir què fan amb els meus diners». Ajmone pot votar a les municipals, per descomptat en les europees, i pot votar en les eleccions italianes. «Però a mi, la veritat, el que facin a Itàlia amb els recursos m’importa menys que el que es faci aquí, que és on visc». Al final ha decidit gestionar la nacionalitat espanyola, única via per tenir drets polítics: la va demanar el 2018 i encara està esperant. «Quan la tingui hauré de renunciar a la italiana. Per a mi l’ideal seria tenir les dues, però com que no es pot...» El gran absurd La situació és gairebé absurda quan el que no pot votar és algú que ha nascut aquí i que de totes maneres no té la nacionalitat. ¿Per què? Perquè en aquestes qüestions prima el dret de sang (‘ius sanguinis’) sobre el dret de terra (‘ius soli’), és a dir que algú nascut de pares estrangers a Espanya no té automàticament la nacionalitat espanyola, mentre que el fill d’un espanyol nascut a Colòmbia, sí. És el cas de Safia el Aaddam, nascuda a Catalunya d’uns pares marroquins establerts des de fa dècades a Segur de Calafell (Baix Penedès). Aquest diumenge li agradaria votar, però no pot: la seva nacionalitat és la marroquina. Safia és la responsable de Votar és un Dret, una iniciativa per denunciar les contradiccions de la legislació espanyola i per, entre altres coses, posar en contacte espanyols que vulguin cedir el seu vot amb immigrants impedits per votar. «La nostra principal reivindicació és que el dret a vot no estigui vinculat a la nacionalitat sinó a la ciutadania», diu. Després explica que, lamentablement, no hi ha voluntat política. Explica que fa sis anys que intenta obtenir la nacionalitat, fins ara en va, de manera que aquesta és la seva segona reivindicació: «Que s’agilitin els tràmits de la nacionalitat». Mentrestant, si vota, vota de prestat. Potser, abans de demanar el vot dels immigrants (aquests milers i milers de vots), els partits haurien de prendre nota d’aquests detalls.

Una vegada més, milers d’immigrants no poden votar

Només els que han passat pels eterns tràmits que desemboquen en la nacionalitat tenen garantits els seus drets polítics

El més llegit