Passejant pels carrers per atrapar els virus

Avui fa una setmana que l’equip de catorze experts de l’OMS són a Wuhan inspeccionant la zona zero de la pandèmia. Malgrat que la informació del seu periple arriba amb comptagotes perquè les autoritats xineses han vetat que els mitjans internacionals hi desplacin enviats especials, es té constància que han visitat el mercat d’animals vius i l’Institut de Virologia d’aquella ciutat asiàtica que la majoria d’occidentals fa un any no sabíem ni que existia. Moltes vegades pensem que les investigacions només són possibles al laboratori però en el cas de les epidèmies és fonamental trepitjar el terreny. Precisament per això el logo de l’Epidemic Intelligence Service (EIS) dels Estats Units és una sola de sabata foradada sobre un globus terraqüi. La feina dels seus agents és recórrer el planeta per frenar malalties com el coronavirus. De fet, la necessitat de desplaçar-se a qualsevol lloc explica que tingui el quarter general a Atlanta, on hi ha un dels aeroports amb més connexions internacionals del món. Els membres de l’EIS formen part del Centre de Control de Malalties (CCM). L’origen de la seva història és a la Segona Guerra Mundial quan el CCM s’encarregava de combatre els focus de malària que es declaraven a les zones de conflicte. A moltes guerres, moren més soldats pels virus que per les bales. Durant la Guerra Freda va començar a créixer el temor al desenvolupament d’armes biològiques i als Estats Units van saltar totes les alarmes el 1951 a Corea, on tres mil homes van perdre la vida per culpa de les febres hemorràgiques provocades pel Hantavirus. En realitat era una malaltia que existia a Àsia des de feia segles, però desconeguda pels occidentals. Va ser aleshores quan les autoritats nord-americanes es van començar a prendre seriosament el projecte del doctor Alexander Langmuir. Aquest epidemiòleg havia fitxat per l’EIS el 1949 i des del primer moment va insistir que calia invertir recursos en l’agència, sobretot per formar professionals que sabessin què calia fer en cas d’una emergència epidemiològica. Pels seus mètodes i rigor, ben aviat tothom va conèixer a Langmuir i el seu equip com els detectius de les malalties. La seva missió era identificar qualsevol amenaça mundial que posés en risc l’espècie humana. Sembla de pel•lícula però és al que es dediquen des de fa setanta anys. Són els primers que s’enfronten a problemes de salut pública que després inunden els mitjans de comunicació. Sabates foradades Langmuir està considerat un dels pares de l’epidemiologia moderna i encara avui en dia és un referent. Al cap i a la fi la delegació de l’OMS a Wuhan fa allò que ell ordenava als seus agents quan els enviava a una missió: trepitjar el terreny de manera incansable fins que a foradar la sola de les sabates per recopilar el màxim nombre de dades possibles. Van ser els membres de l’EIS, per exemple, els que van descobrir i posar nom a la Legionel•la el 1976. Aquell mateix any un dels seus equips desplaçat al Zaire i Sudan va investigar unes febres que provocaven hemorràgies mortals en el 90% dels infectats. Van batejar-la amb el nom d’un riu de la zona: Ebola. A principis de la dècada de 1980 també van ser ells els primers que van descriure i publicar articles científics sobre una malaltia fins aleshores desconeguda que van anomenar Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida i que ara tots coneixem com SIDA. I durant els noranta van descobrir el virus del Nil i com els mosquits actuaven de vector de transmissió. Arran de l’atac de l’11-S als EUA, aquesta agència va ser l’encarregada d’identificar potencials amenaces bioterroristes, molt especialment l’enviament de cartes amb Àntrax. Un tema que va generar pànic global. Molta menys cobertura mediàtica va tenir l’epidèmia de SARS que van patir 29 països, la majoria asiàtics, durant el 2003. Sis anys més tard, en canvi, la grip aviar sí que va despertar més interès. Personal de l’EIS es va desplegar per tots els EUA per vigilar que no es propagués. No són agents secrets com els de les pel•lícules, però les dones i homes de l’EIS fa set dècades que s’enfronten a situacions plenes de perills reals. I si hi poden fer front no és perquè siguin com James Bond sinó perquè estan ben preparats. Sona a tòpic però és cert: invertir en ciència salva vides.

Passejant pels carrers per atrapar els virus

El coronavirus ha posat llum sobre el discret treball que realitzen molts científics al món, que des de fa dècades lluiten contra les epidèmies passejant-se pel terreny de manera incansable

El més llegit