Radiografia d’un gran absent: l’abraçada

Abraçades famoses: La que es donen Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov en plena desescalada nuclear, el 1988. La de la pintura del mateix nom que va pintar Pablo Picasso quan era un jove a la recerca d’estil, a principis del segle XX. La de Michael i Fredo Corleone quan el primer ja sap que l’altre ha conspirat per matar-lo. La que segella la independència de Xile entre Bernardo O’Higgins i José de San Martín, el 1818 (l’Abraçada de Maipú, així, amb majúscules). L’abraçada de Maradona. Els argentins diuen que qualsevol. Rares vegades s’ha escrit tant sobre l’abraçada com en aquests mesos de pandèmia. No sobre els petons, no sobre les encaixades: l’abraçada. Una abraçada és democràtica. No se li nega a ningú, o a gairebé ningú. «De les tantes coses que estranyem de la vida prèvia a l’arribada del coronavirus, abraçar-nos és potser la que encapçala la llista», resava un article del ‘New York Times’ publicat el juny passat, cap al final de la primera onada de coronavirus. La seva autora, Tara Parker-Pope, elaborava una guia il·lustrada dels succedanis d’abraçada permesos en temps de pandèmia: abraçades sense ajuntar les galtes, abraçades sense mirar-se a la cara. Estrènyer l’altre entre els braços s’ha convertit en el símbol més eloqüent del que la pandèmia ha vingut a arrabassar: la senzilla i quotidiana expressió dels afectes. Un acte complex Tot i que no, no és tan senzilla. «Neurològicament parlant, una abraçada és un acte motor però extremadament complex que implica moltes àrees cerebrals i que porta implícites grans dosis de comunicació i emocions», explica Pablo Eguía, neuròleg i vocal de la Societat Espanyola de Neurologia. «L’abraçada, com qualsevol acostament entre éssers humans amb la intenció de transmetre carinyo, té efectes beneficiosos sobre el cervell». I afegeix: «Els éssers humans venim genèticament predeterminats a viure en societat, i en aquest sentit el contacte és una cosa imposada genèticament. No és una elecció». Abraço, la paraula, té arrels llatines, i és un model de literalitat: ‘ad’, cap a, i ‘braccium’, braç. En alguns països d’Amèrica Llatina, en especial Mèxic i veïns de Centreamérica, s’utilitza amb freqüència ‘apapacho’, paraula d’arrel náhuatl el significat de la qual («acariciar amb l’ànima») no defuig sinó que remarca el contingut emocional de l’acte. En anglès es conclou amb un monosíl·lab en aparença poc emocionant, ‘hug’, però el rastreig de les seves arrels l’emparenta amb a l’’apapacho’ centreamericà. Una teoria diu que ve del nòrdic antic ‘hugga’, que significava brindar consol, i una altra, que ve de l’alemanya ‘hegen’, que és apreciar, donar cobertura. Tot això perquè quedi clar que l’abraçada és una eina sentimental. Efectes analgèsics «Quan neix un ésser humà», continua Eguía, «l’única manera que té de rebre informació de l’exterior és el contacte. Hi ha estudis que assenyalen que els nadons que són privats d’aquest contacte solen desenvolupar problemes psicològics». El neuròleg canari també cita estudis que assenyalen que l’abraçada posa en marxa mecanismes cerebrals que «tenen un efecte analgèsic, que poden mitigar el dolor». En l’actual context de pandèmia, Eguía diu que «la falta de contacte físic és perjudicial, però ho és sobretot per a la gent gran, ja que molts no tenen l’accés o el maneig de la tecnologia que tenim els altres per comunicar-nos». «No vull dir que un whastapp, un correu electrònic o una videoconferència supleixin una bona abraçada, però ajuden». «En qualsevol cas, la societat ens està demostrant que el contacte és necessari, perquè no s’ha quedat a casa ni déu.» Naturalment, l’abraçada també té un vessant psicològic. Segons José Ramón Ubieto, professor de psicologia de la UOC, psicòleg clínic i psicoanalista, perdre l’abraçada «és perdre la possibilitat d’una cosa que serveix per cobrir les insuficiències del llenguatge, que no arriba a tot.» «On no arriba el llenguatge es crea un buit, i l’abraçada, per la seva gestualitat, és la manera d’envoltar aquest buit». Segons el psicòleg, les conseqüències d’una temporada llarga sense abraçades «depenen de si les persones són capaces o no de suplir-ho». «Si no inventem res, aquestes conseqüències, per a persones vulnerables per la solitud, es poden traduir en sentiments depressius, tristesa, pesadesa... La reafirmació d’aquesta solitud». Quatre estratègies «Hi ha quatre maneres per intentar suplir les abraçades», diu Ubieto. «La primera és la paraula: el faedor de vincles més valuós que tenim. La segona és la mirada. Allà on no arriben les teves mans, arriben els teus ulls, o dit d’una altra manera: la mirada és l’abraçada virtual que tenim. La tercera és la trobada al voltant d’un cercle, com veiem que està passant a molts parcs de les nostres ciutats. I l’últim és buscar un altre tipus de contacte físic: recolzar-se a l’espatlla de l’altre, per exemple.» L’any 2004, l’home conegut amb el pseudònim de Juan Mann va començar a repartir abraçades gratis pel carrer. Després va dir que una desconeguda l’havia abraçat a una festa en un moment en què estava deprimit per raons diverses, i que aquesta abraçada l’havia colpejat amb tot el seu poder, diguem-ho així, guaridor. Mann i les abraçades que va repartir pels carrers de Sydney van ser l’origen de la campanya Abraçades Gratis, que ràpidament es va estendre per tot el món. Avui no és estrany trobar-se abraçadors voluntaris als carrers de les grans ciutats, i a les no tan grans. Al cap i a la fi, Mann va assenyalar una carència. No és un escenari improbable que quan tot això acabi i la gent pugui sortir al carrer sense mascareta, enmig de l’eufòria, tots ens convertim en un Mann repartidor d’abraçades.

Radiografia d’un gran absent: l’abraçada

Un psicòleg i un neuròleg disseccionen l’expressió de carinyo convertida en símbol del menyscapte afectiu de la pandèmia

El més llegit