Irene Vallejo: «Cap llibre mereix la foguera. Si l’elimines, fas la feina als negacionistes»

Al seu assaig veiem que la civilització hel·lenística acollia impulsos contradictoris. El cosmopolitisme convivia amb un nacionalisme exacerbat i la por de l’altre. ¿Com la nostra? Cap època és idèntica a una altra però sí que hi veig paral·lelismes. Molts dels problemes que els preocupaven continuen sent els nostres. Tenim molt del pensament dels estoics, els epicuris o els cínics incorporat en la nostra vida quotidiana. De fet, els llibres d’autoajuda actuals es basen en Marc Aureli, Sèneca o Epictet. ¿El discurs de quin autor clàssic aniria bé recordar en temps en què creixen les amenaces a la democràcia? Hi ha un fragment de Sèneca a les seves ‘Epístoles’ en què parla de la importància de la col·laboració. Utilitza una imatge molt bonica: la volta, on totes les pedres sostenen les altres. En un moment tan polaritzat aquest missatge és més necessari que mai. Perdem eficàcia si ens dividim per afrontar els desafiaments. Diu que les generacions futures tenen dret a reclamar-nos el relat del passat. ¿Quin relat seria útil per llegir el present? De vegades transportem al passat debats que tenim en el nostre present. Durant molt temps, la democràcia atenesa es va veure com una època de llibertinatge i desordre. Després, amb el seu renéixer als EUA i la seva expansió, hem idealitzat aquella època. El passat és un camp de batalla per als nostres conflictes del present. Per això és important atenir-nos als fets. «El passat és un camp de batalla per als nostres conflictes del present» Afirma que protegir les llengües de l’extinció és un acte de resistència davant l’oblit. ¿Per què és important? Perquè cada llengua és una visió del món, repara en certs aspectes de la realitat, significa una creació col·lectiva. Si només hi hagués una llengua, que sembla l’ideal pragmàtic, seria més difícil mirar-nos des de fora, un exercici enriquidor per ajudar-nos a identificar els nostres angles cecs. Quan Ulisses torna a Ítaca renuncia a ser un déu i assumeix el pas del temps. ¿És una invitació a acceptar la vellesa i la mort? Crec que sí perquè, al final, no es vol quedar amb Calipso, que li ofereix la immortalitat. Considera que és una forma de covardia davant la vida i prefereix acabar-la. És una forma de saviesa que té a veure amb el ‘carpe diem’, amb el fet de disfrutar de cada instant. ‘L’Odissea’ ens explica que val la pena seguir amb la vida i els seus inconvenients. Ulisses ho valora més que l’eterna joventut, que ara sembla obsessionar-nos. De vegades combatem contra el que som. ¿Per què mai oblidem a qui ens va explicar un bon conte en la penombra d’una nit? [Rialles] Jo em vaig enamorar de la literatura pels contes orals. Vaig intentar que ‘El infinito en un junco’ fos també un homenatge a l’oralitat. Quan algú t’explica una bona història és una cosa que voreja el rapte, l’èxtasi. Som animals assedegats d’històries. Al llegir contes al meu fill tinc la sensació d’aturar el temps. Durant el confinament utilitzava la lectura per ajudar-lo a superar l’angoixa de la situació. Entràvem junts als contes, en què pots córrer aventures sense perill, i era molt tranquil·litzador. Tenen alguna cosa medicinal. «Si només existís una llengua, seria més difícil mirar-nos des de fora i identificar els nostres angles cecs» Les dones sempre han tingut més difícil dedicar-se a la literatura; no obstant, han sigut grans narradores.... Penso que els relats neixen en l’època dels caçadors recol·lectors, quan els homes sortien a caçar i les dones preparaven les pells per fer vestits. Assegudes, com més tard davant la filosa, cosint i filant, s’expliquen històries. Això explica que imatges del món tèxtil s’utilitzin per als textos i diguem que algú perd el fil, nua una trama o broda un discurs. He volgut reivindicar les dones que no han pogut deixar empremta, al no haver deixat textos escrits, però han transmès el llenguatge –la llengua materna– i la memòria familiar. Es mereixen un reconeixement. És curiós que ara hi hagi clubs de lectura en què es cus mentre es llegeix en veu alta. «El pitjor va ser el silenci». Així comença a narrar la seva experiència de nena assetjada... ¿Com se surt d’aquest forat? Jo diria que del tot no se’n surt mai. Encara ara, quan entro en un cercle nou, guardo una mica d’aquella por gairebé atàvica de no ser acceptada. Tinc aquesta seqüela, però és una cosa suportable. El moment perillós és quan ets un nen vulnerable i penses que sempre et tractaran així. Per això van ser tan importants els llibres, perquè m’explicaven una altra història. «Jo podria caure bé a l’autor d’aquest llibre», pensava. També vaig descobrir que, al callar perquè no em diguessin xivata, acceptava la lògica dels botxins. Era necessari compartir la meva experiència perquè la literatura és explicar el que et diuen que no s’ha d’explicar. Vaig decidir convertir-me en una xivata professional. En la seva època, Alexandria s’associava als plaers i als llibres. ¿Aquesta relació gairebé eròtica explica que la gent s’hagi abraçat als llibres durant el confinament? Hi ha alguna cosa d’això, perquè en parlem amb el vocabulari de l’amor. Diem «aquest llibre m’ha enamorat» o «estic llegint apassionadament». En la pandèmia hem buscat el seu refugi. Hi ha afectes involucrats. Un llibre és una veu que ens parla, i per això quan es cremen és una cosa traumàtica. «‘L’Odissea’ ens explica que val la pena seguir amb la vida i els seus inconvenients» ¿Hi ha algun llibre que mereixi la foguera? No. Soc molt reticent a destruir i a cancel·lar, perquè és contraproduent. Fins i tot llibres que considerem nocius, com ‘Mein Kampf’, de Hitler, és important que existeixin. Si els elimines, estàs fent la feina als negacionistes. La tendència a esborrar paraules ofensives o esdeveniments dolorosos ens dona una imatge falsificada del passat i el passat deixa d’ensenyar-nos. Hem d’entendre què va passar i com es va justificar per no deixar-nos enganyar una altra vegada. S’ha de tenir una actitud crítica i llegir posant el llibre en el seu context. ¿La biblioteca d’Alexandria és avui a internet? Aquesta és la meva teoria. Internet ha buscat conscientment el model de les biblioteques; és una continuació d’aquella primera llavor d’Alexandria, la prolongació del somni de tenir tots els llibres en un lloc gràcies a les noves tecnologies.

El més llegit