Aturar la guerra amb una abraçada

Quan el 1986 Kevin Zaborney treballava en un centre de delinqüents juvenils a prop de Nova York, es va adonar que un dels principals problemes que patien els nois era la falta de mostres d’afecte. No només això. Va comprovar que les abraçades els feien sentir millor. Així va néixer el Dia Mundial de l’Abraçada, que se celebra cada 21 de gener. Zaborney va escollir aquest dia perquè queda a mig camí entre Nadal i Sant Valentí. Volia recordar a tothom que cal seguir compartint demostracions d’estima encara que no sigui per l’obligació de cap festa assenyalada. Ara bé, si hagués estat espanyol hauria d’haver proposat el 31 d’agost. Disputes dinàstiques Tal dia com aquell però de 1839, al municipi guipuscoà de Bergara, els generals Baldomero Espartero i Rafael Maroto, van escenificar el final de la primera guerra civil que va viure el país durant el segle XIX. Diem la primera perquè després en van venir dues més. I totes motivades per disputes dinàstiques. Tot va començar el 1833 al morir Ferran VII i saber-se que el monarca havia declarat la seva filla Isabel, de només tres anys d’edat, com a hereva al tron. L’oncle de la nena va posar el crit al cel i va reclamar els seus drets successoris. I ja hi vam ser pel tros. Mentre els polítics i militars més liberals s’arrengleraven al costat d’Isabel i la seva mare, la reina regent Maria Cristina; els sectors més conservadors, al crit de “Déu, Pàtria, Furs i Rei!” es van mostrar favorables al pretendent Carles Maria Isidre. D’aquí que els seus seguidors s’anomenessin carlins o carlistes. País dessagnat Les primeres insurreccions es van produir de seguida, l’octubre de 1833, i els principals focus del conflicte van ser el Maestrat, Catalunya, Euskadi i Navarra. Aquells enfrontaments van marcar la política espanyola durant tot el segle XIX i van dessagnar el país, que era incapaç d’assolir el mateix nivell de desenvolupament dels seus veïns europeus que, mica en mica, anaven construint moderns estats liberals. La diferència de forces entre els dos bàndols era remarcable. Mentre els liberals eren un exèrcit organitzat que comptava amb el suport del poder, els carlins s’enquadraven en grups més reduïts, que solien dur a terme accions de guerrilla en zones més o menys muntanyoses. Per exemple, a Catalunya, en aquells temps van controlar el Berguedà i el Ripollès. Tensions internes El problema dels partidaris del pretendent era que cada capitost local feia la guerra pel seu compte i això generava moltes tensions internes. Aquesta circumstància fou aprofitada pel cap dels isabelins, Baldomero Espartero, per iniciar negociacions amb Maroto, general carlista partidari d’aturar les hostilitats. Quan alguns dels seus companys d’armes se’n van assabentar, van conspirar per derrocar-lo, però Maroto va descobrir la maniobra i no va dubtar ni un instant en què calia fer: afusellar-los. Foren assassinats de genolls i amb un tret per l’esquena. Un procediment ignominiós segons els codis de conducta dels homes d’armes d’aleshores. Tampoc va vacil·lar en fer empresonar l’emissari que li havia enviat Carles Maria Isidre, perquè el pretendent no volia acceptar l’oferta de pau d’Espartero. La considerava una rendició. Un carrer a Barcelona Una petita via que connecta els carrers Balmes i Pelai amb la Plaça de Catalunya s’anomena Bergara en record d’aquell episodi. Paradoxes de la història, Espartero és el protagonista d’un dels capítols més traumàtics del passat de la ciutat. El 1842, per reprimir una revolta urbana, va donar l’ordre de bombardejar Barcelona causant un nombre indeterminat de víctimes mortals. Malgrat totes aquestes pressions, Maroto va acabar signant l’acord amb Espartero. Aturava les accions militars a canvi del compromís dels isabelins de mantenir els furs de les províncies basques i de permetre l’ingrés a l’exèrcit oficial de tots els carlins que ho sol·licitessin, i amb la promesa de respectar-los el rang. A més, es contemplava l’amnistia de tots els presoners de guerra que acatessin aquell conveni. Tot i que el document es va signar el 29 d’agost, l’escena famosa es va viure un parell de dies més tard quan els dos líders al trobar-se es van fondre en una abraçada que ha passat a la història com “el abrazo de Vergara”. Ara bé, l’escena idíl·lica només va servir per pacificar una mica els territoris del nord, perquè molts carlins no estaven disposats a combregar amb rodes de molí i volien veure el seu rei assegut al tron d’Espanya al preu que fos.

Aturar la guerra amb una abraçada

Una de les coses que més es troben a faltar en aquests temps pandèmics són les abraçades. Avui que és el seu dia mundial, recordem l’abraçada més famosa de la història d’Espanya

El més llegit