Relleu a la Casa Blanca

L’administració Joe Biden-Kamala Harris comença a caminar oficialment la setmana vinent. Al Despatx Oval, a Biden l’esperen algunes carpetes vitals per al futur dels EUA, com la gestió de la Covid-19, les guerres comercials desencadenades pel seu antecessor, Donald Trump, o la lluita contra el canvi climàtic. Abaixar la temperatura de les guerres comercials Joan Ribas Tur. Professor d’Economia i coordinador acadèmic a l’ESCI-UPF Donald Trump va arribar a la presidència dels EUA prometent ‘America First’, però el seu lema implícit era ‘America Alone’. Trump va fer de la guerra comercial un dels eixos principals de la seva política. El seu antecessor, Barack Obama, havia dedicat el segon mandat a trenar dos grans acords de lliure comerç. El primer, el TTP al Pacífic, que tenia per objectiu contenir la Xina, el va deixar acordat, però Trump no el va ratificar. El segon, el TTIP amb la UE, del qual Trump va trencar les negociacions per a l’alleujament dels països europeus, era una manera de potenciar l’espai transatlàntic i contenir Rússia. Els dos acords intentaven compartir el cost amb els socis tradicionals dels EUA, com la UE, el Canadà o el Japó. Hillary Clinton, contrincant demòcrata de Trump el 2016, tenia un programa bastant proteccionista. Trump va doblar l’aposta de Hillary, va repudiar el llegat d’Obama i va guanyar amb un programa molt nacionalista, que identificava la resta del món, sobretot la Xina, com la mare de tots els problemes del seu país. Trump va complir la promesa i es va dedicar a atiar conflictes comercials, amb la Xina com a gran enemic, però no només amb la Xina. Va obligar Mèxic i el Canadà a renegociar el NAFTA i va començar una guerra comercial amb la UE. Ara, bona part dels reptes econòmics més importants de l’Administració Biden-Harris són en l’àmbit de l’economia internacional i la relació amb la resta del món. Mai com ara van coincidir tant els objectius de política econòmica i relacions internacionals. Els EUA no poden afrontar sols la major part de problemes i molts no tenen solució sense una cooperació multilateral en què hi hagi els EUA. Per tant, el primer repte de Joe Biden és retornar als EUA al lideratge de l’economia mundial. Això passa per recuperar la interlocució amb els socis tradicionals i injectar energies renovades al G-20. La lluita contra la Covid-19 i el canvi climàtic són dos exemples paradigmàtics de béns públics globals i el retorn dels EUA a l’OMS i a l’Acord de París sobre el canvi climàtic és molt important. Si bé no es pot esperar que Biden promogui o aprovi a curt termini nous tractats de lliure comerç, s’espera que abaixi la temperatura de les guerres i conflictes comercials en marxa i que contribueixi a revitalitzar l’Organització Mundial del Comerç i desbloquejar el mecanisme de resolució de diferències. Trump no va firmar el TTP i ara, irònicament en els seus últims dies a la Casa Blanca, la Xina ha acordat un tractat comercial amb 14 països del Pacífic, incloent el Japó, Corea del Sud i Austràlia. És un acord que reuneix 2.200 milions d’habitants i un 30% del PIB mundial. Justícia poètica. No sembla que Biden s’hagi de convertir en un apòstol del multilateralisme, però tampoc que repeteixi aquest tipus d’errors no forçats. De Trump a Biden, el clima no espera José M. Baldasano. Catedràtic Emèrit d’Enginyeria Ambiental de la UPC. Investigador del Panel Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) Malgrat els clars senyals d’emergència climàtica, Trump va comentar fa uns mesos: «No crec que la ciència ho sàpiga, en realitat.» El relleu presidencial serà crucial per restituir el lideratge ambiental dels EUA, que van néixer el 1970 amb un president republicà. Trump va abandonar l’Acord de París al principi del seu mandat, tot i que es va fer efectiu el 4 de novembre passat. Joe Biden ha promès que el seu país hi tornarà ja. Les regles de l’acord fixen que un mes després que un país ho demani està oficialment dins. Tornar és simple. La qüestió és quins objectius de reducció d’emissions adopta per al 2030, vital per mantenir l’augment de temperatura per sota d’1,5 graus. La segona qüestió és quin serà el pla per complir aquesta meta, on pot tenir serioses dificultats si els republicans controlen el Senat amb actitud de bloqueig. Biden ha anunciat una cimera climàtica de les principals economies del món en els primers 100 dies del seu mandat. Ha indicat una acció climàtica ambiciosa, amb la promesa de portar el país a zero emissions per al 2050. Per això necessita el recolzament del Senat. Un grup d’oenagés ha presentat un llistat d’accions que Biden pot portar a terme de forma immediata, com la declaració d’emergència climàtica. Les peticions se centren en el fre als combustibles fòssils, un sector afavorit per la desregulació ambiental de Trump. Més d’un centenar de normes han sigut derogades o rebaixades, va recolzar l’extracció de combustibles fòssils i va frenar l’enduriment de les limitacions d’emissions dels cotxes. Michael Regan, futur director de l’Agència de Protecció Ambiental, si el confirma el Senat, assumeix que «el canvi climàtic és el desafiament més important que afronta la humanitat». Heretarà una agència desmoralitzada per quatre anys sota el mandat de Trump, en què va marcar els científics de l’agència i va descartar l’evidència científica en un esforç sense precedents per reduir la legislació ambiental i de salut pública. L’exsecretari d’Estat John Kerry exercirà d’enviat climàtic, dirigint l’esforç per reintegrar el país a l’Acord de París. L’Acord de París s’ha mantingut malgrat la retirada de Trump, tot i que ha suposat un llast. Si Biden manté el seu compromís de zero emissions per al 2050, podríem endinsar-nos en un moment on la política contra el canvi climàtic entrés en acció, juntament amb la resta de països, i deixés els discursos. Això seria el necessari, ja que el clima no espera. Aprendre d’un lideratge desvirtuat Joan Manuel Batista-Foguet. Director del Leadership Development Research Centre d’Esade Menteix 26 cops al dia. Titlla d’idiota el responsable de coordinar l’emergència sanitària, i ja porten més de 350.000 morts. Se li detecten comptes amagats i estar orgullós de no pagar impostos en un país que només va poder jutjar Al Capone per delicte fiscal. Critica el Col·legi Electoral i nomena membres exprés del Tribunal Suprem per obtenir rèdits. I, tot i així, Trump va obtenir 74 milions de vots. ¿Expliquen això les teories del lideratge? La teoria emocional entén el lideratge com una relació de sintonia entre el líder i els que el recolzen. El líder és el gestor de les emocions grupals que propicien un determinat ambient social. El seu paper és vital en èpoques de canvis dramàtics i d’incertesa; hauria de proporcionar visions precises del que passa i entendre l’impacte emocional dels canvis en el ciutadà. ¿I si en canvi el líder utilitza narratives nostàlgiques que idealitzen el passat i teories conspiranoides que desperten temors sobre un futur amenaçador? Sabem que l’emoció negativa és molt més potent que la positiva i, a més que aquesta fa que el sistema nerviós simpàtic dirigeixi els nostres pensaments i reaccions. ¡Quan l’amígdala està al càrrec no hi ha criteri! La teoria de l’‘e-leadership’ entén el lideratge com un procés social d’influència, instrumentat a través de les tecnologies de la informació, que persegueix generar canvis en actituds, sentiments i conductes dels individus. És patent com les xarxes socials i mitjans alternatius influeixen en campanyes i estratègies polítiques per modular la nostra perspectiva de la realitat i en com veiem l’altre. Les dues teories estan pensades per optimitzar l’efectivitat del lideratge, assumint integritat i escrutini públic de la seva capacitat d’influència. Però les teories són fal·laces si les seves premisses són falses. ¿Què passa si falla per exemple la integritat? La història demostra que davant la inseguretat i la frustració tendim a buscar el líder protector amb una retòrica que atenuï les pors. Si un líder aparenta coratge, diu el que pensa i ofereix solucions simples ¿quina necessitat tindrà de presentar amb precisió els fets en l’era de la postveritat? Per transmetre la seva visió apocalíptica apuntarà només a emocions negatives que propiciïn confrontació. Sap que la seva credibilitat i popularitat depenen només de ser fidel a una narrativa, tot i que els fets la contradiguin, i en ser coherentment maniqueu: blanc o negre, ells o nosaltres, amb mi o contra mi. En aquesta ocasió, li van veure les orelles al llop i la participació massiva va conjurar el perill. Però convé reflexionar sobre l’après. Quan la deshonestedat se centra a atiar emocions negatives, per així sectaritzar soscavant la divisió immanent als EUA, les qualitats del lider (egòlatra, arrogant, histriònic...) no compten. La pregunta és: ¿Això només passa als EUA?

El més llegit