Marta Tafalla: «A aquest pas, anem directes al suïcidi col·lectiu»

Participa en la campanya per salvar el bosc de Volpelleres, on es vol fer una escola. Soc una de les moltes veïnes que estimem aquest bosc, que és un tresor al mig de la ciutat. Però l’ajuntament de Sant Cugat l’està destruint a poc a poc. ¿A les campanyes de protecció hi ha motius egoistes? Sí i no. Hi ha una part egoista, perquè és millor per a la nostra salut, però hi ha una part altruista i menys antropocèntrica, que és dir que en aquests espais viuen altres espècies que també tenen dret a viure. La nostra mirada cap a la natura és més utilitarista que de drets. El gran problema de la nostra civilització és que sempre pensem en el que beneficia els humans a curt termini, per això estem destruint la biosfera i ni tan sols en som conscients. ¿Per què? Ens hem distanciat tant de la natura que la gent no entén com funciona, no sap nomenar els arbres del seu barri ni reconèixer els ocells que nien al seu carrer. Bé, sovint tampoc coneixem el nom dels nostres veïns... Són problemes diferents. Si no reconeixes els ocells que viuen al teu costat, quan s’extingeix una espècie ni tan sols te n’adones. I això també passa a nivell global. ¿De què serveix conservar si continuem destruint? A aquest pas, anem directes a un suïcidi col·lectiu. Les dades són per posar-se a tremolar, però la gent no entén la gravetat del problema. D’aquí a 50 anys ens estarem morint de calor, de gana i de pandèmies. ¿No exagera? La previsió del Servei Meteorològic de Catalunya diu que aquí, en 30 anys, la temperatura augmentarà 3 graus i a final de segle seran 5. Això desmuntarà el nostre sistema de protecció d’aliments. Estem tan desconnectats que no ho entenem. ¿Quan es va produir la gran divisió entre natura i cultura? Un dels moments és en el pas del paleolític al neolític, quan s’abandona la forma de vida dels caçadors-recol·lectors i s’inicien l’agricultura i la ramaderia. ¿Tan aviat? El problema més greu que tenim no és el canvi climàtic, sinó la pèrdua de biodiversitat. Des de fa almenys 60.000 anys estem portant a terme un procés d’extinció sistemàtic. Allà on va l’‘Homo sapiens’ s’extingeixen els grans animals. ¿L’ésser humà porta per si mateix la llavor de la seva destrucció? Aquesta és una mica la paradoxa. Pensem que som l’animal més intel·ligent, però més aviat som l’animal més destructiu. Estem provocant una extinció massiva que ens arrossegarà a nosaltres també. És com si no poguéssim controlar la nostra força. En plena emergència sanitària, ¿té sentit el debat sobre l’experimentació animal amb finalitats mèdiques? És un tema difícil... Però em crida l’atenció que la pandèmia hagi sorgit en un mercat d’animals vius on se’ls maltracta i per defensar-nos tornem a maltractar-los. Cada vegada que generem un problema, el resolem fent encara més mal. Ha escrit que a la Grècia clàssica ja hi havia tesis animalistes. Pitàgores deia que havíem d’aprendre a conviure amb els animals, però va triomfar Aristòtil que, tot i que molt intel·ligent, defensava l’esclavitud, era un masclista i creia que podem utilitzar els animals com ens doni la gana. ¿Som destructius perquè som intel·ligents? És una de les grans preguntes filosòfiques. Schopenhauer ja es va plantejar per què l’ésser humà es fa tant mal a si mateix i a la natura. ¿I a quina conclusió va arribar? Que es poden intentar altres formes de vida menys destructives, però la majoria de la societat no ho acceptaria. Era bastant pessimista. Vostè també ho és. Per parar l’extinció hauríem de viure de manera més senzilla, reproduir-nos menys i alimentar-nos d’una altra manera. Hauríem de reinventar-nos totalment. ¿Davant aquest tipus de missatges tan apocalíptics no desconnectem encara més? Dins dels moviments ecologistes hi ha un debat en aquest sentit i hem de fer autocrítica, jo la primera. Tendim a dir que si no renuncies ara a moltes coses després ho passaràs pitjor i sembla que calgui elegir entre dos mals. ¿Hi ha una altra manera d’enfocar-ho? El que hem de fer és repensar la felicitat. La connexió amb la natura és una font de salut i de felicitat i, quan ho descobreixes, destruir-ho et sembla tan absurd que ni t’ho planteges perquè és el que et fa feliç. Com el bosc de Volpelleres. Vostè pateix anòsmia, no té olfacte, que és el sentit més desenvolupat en els mamífers. Si fos un animal salvatge ja m’hauria mort. No poder olorar m’ha fet pensar molt en la qüestió de la percepció. La nostra percepció està molt focalitzada en el que ens importa. De les coses que no veus, ni te n’assabentes. n

El més llegit