«Jo aniria amb compte amb els pollastres de cinc euros»

Arquitecta de formació, la britànica Carolyn Steel ha cultivat des de la infància una curiositat per la forma en què ens alimentem que ha quallat a ‘Ciudades hambrientas’ (Capitán Swing), un interessantíssim llibre en el qual aborda la qüestió de l’alimentació com un factor determinant en el disseny de les ciutats. ¿Som el que mengem? Molt més que això. - He llegit el seu llibre. No és només que siguem el que mengem. És que el que mengem pot fer-nos millors persones, i millors ciutadans. - Així és. Menjar és compartir, ja que compartim el planeta amb totes les criatures que mengen, humanes i no humanes. Per a mi, quan menges, has de pensar que tots necessiten menjar. En aquest sentit el menjar pot fer-te un millor ciutadà, sí. No hem d’oblidar que el menjar són criatures vivents que criem i matem per poder viure. De manera que el menjar és vida, i si no valores el menjar, no valores la vida. En altres temps es valorava tant el menjar que es feia una cerimònia de gràcies per tenir-lo, i malgastar-lo era considerat pecat, i hem oblidat aquestes coses. - No tenim una cultura del menjar. ¿Aquest és el gran problema? - Sí. Crec que la cultura del menjar és la resposta harmònica a un paisatge, perquè té a veure amb el menjar disponible. El problema ara és que no vivim en les nostres cultures alimentàries tradicionals, les que estaven lligades al paisatge i s’esforçaven per viure en harmonia amb el lloc que les acollia. Hem lliscat cap a una cultura del menjar que no té temps ni té lloc. Tot està disponible a tota hora. - ¿Un bon ciutadà hauria de fugir dels supermercats? - Jo diria el següent, i és que hem de ser conscients que cada vegada que gastem els nostres euros, o les nostres lliures, en menjar, literalment estem modelant el planeta. Són importants les decisions que prens, i sí, crec que els supermercats tenen massa poder, i el problema és que tenen aquestes cadenes de proveïment darrere en les quals el productor sempre surt perdent, llocs on els productes es venen per sota del seu preu de cost, una cosa completament insostenible. Jo sospito d’un pollastre de tres lliures, jo aniria amb compte amb els pollastres de tres lliures. De tres lliures o de cinc euros. «Si pagues el preu just pel menjar, això genera bones feines, milers de bones feines» - Els de 10 euros no tots els poden pagar. - Si un creu, com jo, que una bona societat és una on tothom menja bé, està bé que el menjar sigui car, i allà és on entren els governs, perquè per comprar menjar que costa el que val la gent ha de guanyar prou per comprar aquest menjar, la qual cosa implica salaris mínims més alts, ingressos mínims vitals. Però, d’altra banda, si valores el menjar, si pagues el preu just pel menjar, això genera bones feines, milers de bones feines. Vull dir que l’alimentació ha sigut sempre la principal font de treball del món. El menjar barat genera llocs de treball barats, i el menjar bo genera bons llocs de treball. - ¿Què hem de menjar? - Jo aniria sempre cap al millor menjar orgànic que la teva butxaca pugui pagar. Jo, per exemple, intento pagar amb els meus diners la feina dels petits productors locals. Tinc la sort de tenir una botiga d’aliments al meu barri que promou el comerç just, que compra a productors locals, i hi gasto tots els diners que puc, malgrat que és molt més car que al supermercat. Ho faig perquè m’importa. Així que, no s’ha de fugir totalment dels supermercats, però sí que hem de comprar el millor que puguem, donant importància al lloc d’on ve el menjar. «Molta gent ha redescobert el plaer de cuinar, i molta gent ha començat a comprar a productors locals» - ¿Creu que la pandèmia ha canviat alguna cosa? La gent és més a casa, cuina més... - Absolutament. Una enquesta va concloure que un 42% dels britànics valoraven més el menjar durant el confinament, que cuinaven més. Molta gent ha redescobert el plaer de cuinar, i molta gent ha començat a comprar a productors locals, crec que ara mateix el 40% dels britànics estan comprant directament dels productors, la majoria per primera vegada aquest any. I la raó és que els restaurants van tancar, i molts productors van decidir vendre directament als ciutadans. Crec que és de les coses bones que han sortit del confinament. - Una vegada va dir que «menjar barat» és un oxímoron. - Absolutament. Podríem fer una llista dels danys que fem al consumir determinat menjar, el mal a l’ecologia, el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies, la desforestació, la llista és molt llarga. Així que sí, paguem un cost molt alt, de fet paguem un cost inassumible pel que mengem, però el problema és que no veiem aquest problema. Al supermercat no es veu. - ¿Quin és el camí? - Al nou llibre que he publicat aquest any, ‘Sitopia’, argumento que no podem continuar considerant el menjar una cosa barata perquè si ho continuem fent, acabarem literalment amb el planeta. Si tornem a donar valor al menjar, tot canviarà. - És una qüestió bàsicament de decisions individuals, ¿no? - Sí, però és molt important dir que necessitem governs que facin coses. Amb les decisions individuals no n’hi ha prou. Necessitem acció política i compromís internacional. El que m’encanta del menjar és que tots podem marcar la diferència a través del menjar. Durant molts anys els governs van estar en primera línia del desafiament d’alimentar la població, però en els últims 50 anys se n’han desentès i ho han deixat en mans de les grans multinacionals. Crec que tots hem de fer una crida als governs perquè assumeixen la seva responsabilitat sobre el menjar. Estem junts en això. Recordi el que li he dit dir al principi: «Quan menges, mai menges sol». Tots mengem junts.

«Jo aniria amb compte amb els pollastres de cinc euros»

Carolyn Steel, autora de ‘Ciudades hambrientas’, reflexiona sobre la importància social, cultural i econòmica de menjar d’acord amb una ètica

El més llegit