L’esquerda trans en el feminisme

La proposició de llei sobre la protecció jurídica de les persones trans ha aixecat polseguera, tant pel fons com per la forma, és a dir, les qüestions de llenguatge, al si del moviment feminista. Dues expertes exposen els seus punts de vista sobre això. Contra la croada apocalíptica, sororitat amb les dones trans Tània Verge, professora de Ciència Política en la Universitat Pompeu Fabra i activista feminista Una campanya apocalíptica alerta que la consideració de les dones trans com a dones difuminarà la categoria sexe, arribant a «esborrar» les dones nascudes amb vagina, malgrat que la teoria feminista ha explicat àmpliament en les últimes dècades la subordinació, l’explotació i la discriminació de les dones partint del gènere i no del sexe. Aquesta campanya rebutja també la lliure autodeterminació de gènere que permet el canvi registral de sexe sense necessitat d’informes mèdics ni processos d’hormonació, malgrat que els alts tribunals espanyols l’han avalat com un dret al lliure desenvolupament i a la dignitat de la persona, seguint el dret antidiscriminatori internacional i les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. La notícia falsa de l’esborrament de les dones arriba a sostenir que la inclusió de les dones trans en lleis contra la violència de gènere és masclisme i misogínia, contradient així els tractats internacionals de referència sobre drets de les dones. El Consell d’Europa, a l’article 4 del Conveni d’Istanbul sobre prevenció i lluita contra la violència cap a les dones, estableix que les mesures de protecció han de garantir-se sense discriminació per raó d’identitat de gènere, i la nota explicativa d’aquest article apressa els estats a tenir en compte la vulnerabilitat de les dones trans davant aquesta violència. Igualment, el Comitè de les Nacions Unides que vetlla per la implementació efectiva de la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones (CEDAW) fa anys que dona indicacions als Estats perquè actuïn sobre la discriminació que pateixen les dones trans en els àmbits educatiu, laboral o sanitari així com en matèria de violència de gènere. Per la seva banda, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere incorpora les violències d’aquest tipus contra les dones trans, i a Catalunya els serveis d’atenció a les dones en situació de violència masclista del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ja inclouen les dones trans. Com que l’argumentari apocalíptic es fonamenta en situacions hipotètiques o directament en informacions falses, no sorprèn que no es tingui constància de cap dels abusos augurats, com una inversemblant allau d’homes fent-se passar per dones amb l’objectiu d’eludir responsabilitats penals o de violentar les dones en cases refugi. Que els discursos transfòbics fins fa poc patrimoni exclusiu de l’extrema dreta siguin ara reproduïts des d’altres posicions, incloent algunes veus feministes, és esgarrifós. No ens equivoquem, però. Aquest no és un debat feminista. Els discursos d’odi i la restricció de drets no tenen cabuda dins del feminisme. Tampoc es pot entendre la història del moviment feminista sense l’ampliació de lluites contra totes les discriminacions que travessen la vida de les dones (classisme, racisme, capacitisme, edatisme, origen/migració, lesbofòbia, bifòbia o transfòbia). Atès que el subjecte ‘dones’ és divers, la lluita feminista només pot ser ‘transinclusiva’. Fins a 12 lleis autonòmiques ja recullen els drets de les persones trans, incloent la llei catalana 11/2014. Sorgeix, doncs, el dubte raonable de si aquesta croada contra les dones trans té com a objectiu últim provocar divisió en el moviment social més potent que hi ha en aquests moments en el panorama polític nacional i internacional. Contradiccions amb el discurs igualitari María José Varela, advocada ¿Per què resulta tan difícil debatre sobre la proposició de llei sobre la protecció jurídica de les persones trans? El tema és delicat i afecta esferes on les emocions són en primer pla i les persones transsexuals que encara són objecte d’atacs i discriminació. El moviment feminista que històricament ha acompanyat a aquest col·lectiu planteja crítiques i sol·licita estudi i prudència i això implica un debat que pot ser enriquidor per a la societat. El text legal planteja qüestions de consens com el respecte, la protecció i la no discriminació. Es presenten en canvi elements de dissens, alguns per falta de claredat i altres per discrepància. L’articulat i el mateix títol assimilen transsexual a transgènere amb l’apel·latiu trans, quan són qüestions diferents. Transsexual és qui canvia l’aparença sexual amb què ha nascut per la de l’altre sexe amb què s’identifica. Hi ha una falta de correspondència entre la seva configuració anatòmica i la seva identitat. El procés legal està regulat, i després d’alguna reforma avui no exigeix operació, però sí tractament hormonal i certificat de «disfòbia sexual». Es pot discutir si aquests requisits són els adequats d’acord amb les peticions del col·lectiu afectat, les opinions científiques i sociològiques, però aquesta qüestió no té res a veure amb el concepte transgènere. La confusió parteix d’assimilar sexe a gènere, quan efectivament són coses diferents. El sexe és una realitat biològica constatable. El gènere en canvi és una construcció cultural plena d’estereotips associats. El feminisme ha donat la batalla contra els assignats al rol de les dones que ens han dibuixat com a submises, dependents, cuidadores i amb uns hàbits vitals i relacionals determinats. S’ha lluitat pel treball, el vot i la igualtat de drets, de vestimenta, etcètera. També per la lliure determinació de l’orientació sexual, per això el formen heterosexuals, lesbianes i bisexuals a qui mai s’ha negat la seva condició de dones i que han unit esforços per superar les barreres discriminatòries. La llei considera transgènere els qui dins d’un sexe es comporten d’una manera diferent del que els estereotips proposen i que solen adoptar els de l’altre. Amb això no només s’advoca per crear un sexe inexistent, sinó que es malmet el propòsit de separar els éssers humans de les conductes predeterminades socialment. Si Emiliano Zapata en lloc de portar fusells i calçar botes anés amb maquillatge i sabates de taló (com proposa el pintor mexicà Fabián Chairez), ¿deixaria de ser l’èpic líder revolucionari? Per als qui entenen que només hi ha una manera de manifestar la virilitat que associen a aquest lideratge, efectivament, i això els suposa tal afront que opten, com han fet, per censurar l’obra. En canvi, si pensem que l’expressió de la feminitat i la masculinitat són lliures i que això no atempta contra la identitat sexual, admetem com a vàlida la imatge esmentada. El text legal es refereix constantment a la identitat de gènere, que configura «a través de conductes, forma de vestir, llenguatge o gestos corporals» que poden no coincidir amb les «considerades socialment al sexe assignat» (art. 3). A l’expressió diversa se la denomina «sexe sentit» i l’opció seria «transgènere». Segons la llei proposada, amb només manifestar-ho, dona dret a canviar el sexe inscrit en el Registre Civil creant una nova categoria, la de «no binari», perquè el seu comportament no s’adequa als rols establerts per al sexe amb què va néixer, però no vol l’altre. Es plantegen molts interrogants en relació amb els menors per harmonitzar els criteris sobre la protecció a la indemnitat sexual en la infància i que poden òbviament afectar el seu futur. Són moltes les qüestions que suscita la llei proposada i les seves contradiccions amb un discurs igualitari i no discriminatori, ja que sembla que el camí no és la creació de noves «categories sexuals» que afegeixen classificacions i etiquetes partint dels comportaments.

El més llegit