V de vacuna, no de victòria

El 2020 ja és història. De moment, la més recent. Però aniran avançant els anys i el record d’allò viscut es difuminarà en la boira del passat. S’acumularan altres fets que no es poden ni imaginar, i allò que ara sembla de gran de transcendència cada vegada ocuparà menys espai als llibres de la història de la humanitat. De la mateixa manera que guerres i pestes d’altres èpoques, que van deixar un rastre de mort i destrucció terribles, ara han quedat jibaritzades a unes quantes frases. Com aquelles el·lipsis constants que fan servir al cinema per saltar-se les parts avorrides de la vida. És possible que amb la pandèmia de la Covid 19 passi el mateix. Les cròniques descriuran la paràlisi global del 2020 i ho resoldran explicant que es va acabar gràcies a la campanya de vacunació, iniciada el 27 de desembre. El V-Day, com l’han batejat les autoritats europees. En realitat el primer a fer servir el terme va ser el ministre britànic de sanitat, Matt Hancock, el set de desembre, quan es van distribuir les primeres dosis al Regne Unit. V-Day és un concepte d’enorme significat per tots els països involucrats en la Segona Guerra Mundial. És el nom amb què es va batejar el dia de la victòria aliada contra les tropes nazis, el 8 de maig de 1945. Des d’aleshores, a l’Europa occidental, cada any es commemora l’efemèride. De la mateixa manera que als països de l’òrbita russa, la celebració es fa el dia 9 i a la zona del Pacífic la data assenyalada és el 15 d’agost, perquè va ser la jornada que l’Imperi japonès va oferir la seva rendició. El que no és tan conegut és que el concepte va aparèixer per primera vegada als mitjans de comunicació el setembre de 1944. Sembla que el primer que el va utilitzar públicament va ser el cap de l’Oficina de Mobilització de Guerra dels EUA, James Byrnes. Per entendre-ho, cal tenir en compte el context: tres mesos abans s’havia efectuat el desembarcament de Normandia (el famós dia D), que va marcar l’inici del final de la guerra. I aquest és un d’aquells moments en què es produeix l’el·lipsi, com si entre el dia D i el dia V només hagués passat un sospir, obviant tot allò ocorregut durant els 11 mesos que van passar entre el moment que les tropes aliades van assaltar les platges franceses i el punt i final de la guerra a Europa. No té cap sentit comparar una guerra amb la lluita contra un virus, però la necessitat de l’èpica constant de la societat actual fa que calgui assenyalar moments crucials, que connectin amb les grans proeses bèl·liques del passat, que s’idealitzen perquè només en queda un record vague. Fins i tot a Espanya es va intentar, al principi de la pandèmia, omplint d’homes vestits d’uniforme la sala de premsa del govern. Al virus l’importa un rave els galons. Però la classe política de tot arreu funciona com funciona, i es va decidir batejar el 27 de desembre com el V Day del coronavirus. D’acord, però la V és de vacuna, no de victòria. Posats a buscar paral·lelismes èpics haurien pogut rememorar el Dia D i explicar que aquestes injeccions s’assemblen més al desembarcament del 1944. Queden molts mesos de lluita, esforç i sacrifici, perquè fins que la pandèmia quedi sota control encara hi haurà moltes persones que, desgraciadament, es quedaran pel camí. Si a algú li calen comparacions militars que tingui present que entre Normandia i la rendició d’Alemanya, Hitler va continuar bombardejant Londres i el sud d’Anglaterra amb les seves V1 i els Aliats van haver d’alliberar Europa, poble a poble i ciutat a ciutat. A l’agost París, al setembre Brussel·les, a l’octubre Atenes, al novembre Estrasburg, al febrer del 1945 Dresden, a l’abril Viena... Tot això forma part de l’el·lipsi entre el dia D i el dia V. Tenim la fortuna que, malgrat la duresa del que ens toca viure, no és gens comparable a una guerra mundial. Els únics uniformes útils són els EPIs del personal sanitari, i l’única heroïcitat que hem de fer és que cadascú sigui responsable dels seus propis actes. Un home crucial durant la guerra James F. Byrnes (1882-1972) és un d’aquells noms de la segona fila de la política internacional que, tot i no sortir amb lletres grans als llibres d’història, va tenir un paper clau en l’administració nord-americana durant la Segona Guerra Mundial i va arribar a ser secretari d’estat amb el president Harry Truman.

V de vacuna, no de victòria

Obsessionats per l’èpica, els dirigents s’entossudeixen a buscar referents en el passat per convertir la pandèmia en una heroïcitat bèl·lica. Però això no és una guerra

El més llegit