El Nadal més estrany de les nostres vides

Al seu pis de Londres, el Salvador i la Cristina miren de reüll la petita bossa que els han donat al laboratori. És una PCR que ells mateixos li han de practicar a la Sofia, la seva filla de quatre mesos. Però no n’estan segurs. ¿Qui en pot estar? Han trucat a 40 laboratoris i han rebut la mateixa resposta: «No fem proves a nadons de quatre mesos». En algun lloc els han dit que amb nens menors de sis anys ni s’ho plantegen. Només dos han accedit, a condició que siguin els pares els que executin l’operació. No són precisament la classe de missatges que donen confiança. Si les circumstàncies fossin unes altres probablement no es mourien de casa, passarien el Nadal a Londres, però el viatge té un alt contingut emocional, ja que els avis –uns a Ripoll, els altres a Barcelona– volen conèixer la nounada. ¿Què han de fer? ¿Li faran la prova quan a 38 laboratoris els han dit que això no es fa? El futur és ple d’històries amb la paraula Covid, o coronavirus, o pandèmia. O PCR. Històries que aquesta generació explicarà com d’altres han explicat les de les guerres que els va tocar viure. Els fills i nets de l’avenir s’acostumaran a escoltar relats sobre confinaments, tocs de queda i angoixes sanitàries, també sobre vacunes, i amb tota seguretat sobre el Nadal que va brollar enmig d’aquell parèntesi estrany. Serà, per a molts, el desembre més insòlit de les seves vides, i així ha quedat reflectit a les cartes dels lectors sobre les seves perspectives per a aquest nadal. Les del desembre del virus. El Nadal més estrany. Cartes al Síndic, a la UE... Els Pérez Morera han fet tot el que està a les seves mans per evitar arribar a aquest moment de dubte. S’han posat en contacte amb el Ministeri de Sanitat, amb la Generalitat, fins i tot amb la UE. Des de la UE els han recomanat reclamar davant el defensor del poble, i això fan: s’adrecen al defensor espanyol i al Síndic de Greuges. El motiu del seu malestar, de tot això, és la resolució de l’11 de novembre del Govern espanyol, aquesta que estableix que «tot passatger procedent d’un país o zona de risc haurà de disposar d’una prova diagnòstica d’infecció activa [...] feta en les 72 hores prèvies a l’arribada a Espanya». Tots, inclosos els nadons de quatre mesos. L’exigència per als menors serà eliminada en una resolució posterior, però en els moments previs al viatge és vigent. Els pares de la Sofia no tenen alternativa. Han de fer ells mateixos la prova i certificar que la nadó està bé. «Com que l’exigència és només per a viatgers que arribin en barco o avió, ens plantegem la possibilitat de fer el viatge amb tren, però són 15 hores, hem de dormir a París, tot això amb una nadó de quatre mesos...». Al final, el Salvador s’ha fet la prova a través de l’Imperial College, on treballa. Li ha sortit gratis. La Cristina ha comprat la seva per 130 lliures, una mica més de 140 euros, i per la de la nena n’han pagat 140. I ara són aquí, preguntant-se qui és el boig que ha entès que exigir una PCR a una nena de quatre mesos és normal. La cadira buida de l’oncle Antonio De l’últim Nadal, l’Ainara conserva un vídeo en el qual l’oncle Antonio li diu a Alexa: «Alexa, posa’m la cançó de la Pantoja», i quan la cançó sona l’oncle Antonio es posa a ballar. Són els records que queden: no les grans ocasions, no la grandiloqüència: els detalls. «Crec que és l’últim vídeo que tinc gravat d’ell». Com cada desembre, la família va fer de l’àpat nadalenc un succedani de reunió de masses, gairebé 30 persones entregades a les rialles, l’afecte i la calor de llar. Segur que van ser hores felices. Tres mesos després, una mica més, el 7 d’abril, l’oncle Antonio va morir a l’Hospital de Santa Tecla víctima del coronavirus. Estudiant de Turisme i cambrera els caps de setmana en un bar de Sant Cugat, veïna de la Barceloneta, Ainara González coneix el buit després de la frase gastada que es pronuncia sense parar per aquests dies: que aquest Nadal no serà igual. «Tenia 68 anys. Era de Barcelona, però vivia a Tarragona. En realitat era oncle avi, però li dic oncle, no ho sé, perquè sí, perquè sempre va ser algú molt pròxim». L’oncle Antonio va contraure la malaltia en un dels pitjors moments, el pic de la primera onada, quan els hospitals estaven saturats. Quan no hi havia llits ni ucis suficients. «Va passar diversos dies a casa fins que el van acceptar a l’Hospital del Vendrell, i després de tres o quatre dies, quan van veure que cada vegada li costava més respirar, el van portar a Santa Tecla». L’Ainara recorda l’última vegada que va parlar amb ell. «Quan es trobava bé ens trucava, però no eren converses gaire llargues. ‘Ja veuràs que ho supero com tu i no serà res’, li deia a la meva mare, perquè ella també s’havia contagiat i ho havia superat. Jo creia el mateix. Quan vaig parlar amb ell l’última vegada no vaig creure que fos l’última vegada. Però després, al cap de pocs dies, va morir». El Nadal d’aquest any no serà igual sense l’oncle Antonio. El Nadal d’aquest any no serà igual sense la tia Inés. El Nadal d’aquest any no serà igual sense l’àvia. Sense la mare. Sense el pare. El Nadal d’aquest any no serà igual sense el Juan, sense el Pedro, sense la Marta, sense l’Elena. El Nadal d’aquest any no serà igual. L’aclaparadora pandèmia ha deixat moltes cadires buides. Per amor a les àvies Irene Pardo té 21 anys. Viu on va néixer, a Premià de Mar, i estudia Publicitat i Relacions Públiques. L’any passat va celebrar el Nadal amb els seus pares, els seus oncles, les seves àvies, els seus cosins... Més o menys unes 20 persones. Van menjar, van beure, van obrir regals i no es van parar a pensar en l’efecte aerosol, que probablement ni haurien sabut dir què era. Un bon record, el d’un desembre normal, casolà, en família. «¿Recordes l’any passat...?», deixarà anar algú aquest dijous, tornant a uns dies que semblaran els d’un idíl·lic passat. El contrast serà marcat: els set nuclis familiars que solien ajuntar-se al desembre aquest any celebraran per separat. Hi ha gent que es pren seriosament tot això. «Hem d’acceptar que és una època en què no podem veure els nostres éssers estimats. N’hem parlat i tots hem estat d’acord a no veure’ns». En els pensaments de la Irene hi ha més que res les seves àvies, de 81 i 76 anys. Viuen soles, cada una al seu propi pis. «Tot i que serà dur no veure-les, estic convençuda que estem fent una cosa bona per elles. Als que aquest desembre sí que estaran amb els seus avis, d’una banda, els envejo, perquè són capaços de fer a un costat l’aterridor d’aquesta situació i quedar-se amb el bo, però, de l’altra, penso que hem de ser conscients del perill de contagiar una persona gran i vulnerable». Les mateixes àvies van dir que preferien quedar-se a casa. Soparan soles i es ficaran al llit aviat. La Irene ja els va dir que anirà a visitar-les després de les festes. «No veure’t serà un dolor amb regust a tranquil·litat», escriu a la carta que va compartir amb aquest diari. S’adreçava a les seves àvies. En qualsevol cas, la seva consciència del perill va més enllà de les reunions puntuals del mes de desembre: convençuda que estava posant en risc els seus familiars cada vegada que anava a la universitat –no només les seves àvies, també el seu pare, al qual afligeix una malaltia crònica–, un dia va anar al centre de salut i va aconseguir un permís per estudiar des de casa, molt abans que les universitats dimitissin de les classes presencials. Al seu cap, el Nadal diferent és la culminació natural d’un any diferent. Nadal lluny de casa Són temps de pandèmia, de mascaretes, de distància i d’incertesa. La realitat és una espècie de jo-jo afligit de bogeria transitòria, perquè puja i avui es pot fer això, després baixa i demà no es pot; de manera que el que es planeja un dia és impossible l’endemà. Hi ha gent que ho sap millor que una altra, com Sergio López, els plans de Nadal del qual han anat i vingut al so del jo-jo dement. En part per treure’s el mal sabor de boca de l’any de la pandèmia i en part perquè volia veure el rostre del seu nebot nounat, els seus plans eren ambiciosos, més que altres anys, i passaven per una estada que començaria el 14 de desembre i es prolongaria fins al 7 de gener. Un llarg i intensiu règim de calor de llar. Però del jo-jo van començar a brollar pertorbacions. Primer, l’aerolínia va cancel·lar el vol. De mala gana, López va canviar les dates, i d’un viatge en va fer dos: del 21 al 28 primer i del 2 al 7 després. Ja no era l’intensiu familiar, però continuava sent alguna cosa. El problema és que el seu desplaçament es basava en la premissa de la llibertat de moviment, un suposat sota setge des de l’inici de la pandèmia. Un dia es pot viatjar, l’endemà no. Al final, va ser la notícia que Catalunya estaria confinada el temps que duressin les festes la que va acabar amb els seus plans. Si estigués empadronat a Palma no hauria tingut problema, s’hauria hagut de sotmetre a una prova PCR en origen o a una d’antígens a l’arribada, però les qüestions mèdiques, justament, el van portar a empadronar-se aquest any a Barcelona. Adeu doncs al Nadal familiar. «El Nadal que més temps volia estar a casa meva i amb la meva família, i no hi puc estar. Em vaig posar a plorar quan ho vaig saber, però m’ho he ficat al cap i he decidit disfrutar tant com pugui. Per sort estaré amb la meva parella i amb la família de la meva parella. I el que és segur és que al gener anirem a Palma. A veure la família i a conèixer el meu nebot». Els Reis més tristos Un dels arguments més escoltats quan es tracta del Nadal i la pandèmia és l’imperatiu de protegir els familiars vulnerables. Els grans i els malalts. Tot es redueix a aquest ombrívol escenari en el qual un jove sa, fort i asimptomàtic contagia el virus a la seva àvia, que desenvolupa un quadro de Covid amb complicacions i, en el pitjor dels casos, mor. És així de crua la realitat per aquests dies. Per descomptat, ningú que a hores d’ara hagi programat una celebració amb els seus avis pensa en aquests termes, però hi ha persones que poden parlar des de la demolidora experiència. Persones que van perdre un ésser estimat en l’últim Nadal. «Sí, són unes festes molt boniques, i volem estar amb la família, però no es tracta de salvar el Nadal, les festes i els menjars, sinó de salvar la gent que estimem», diu Montse Grau, veïna de Vilanova i la Geltrú, 24 anys, treballadora en un departament de màrqueting. Grau és el mirall on s’haurien de mirar els inconscients. Els audaços, els salvatges. «La meva àvia estava perfectament. Tenia 77 anys, i la vigília de Reis va morir». Més que el Nadal, més que la nit de Cap d’Any, Reis era el dia assenyalat al calendari. «El més important del Nadal, el dia que ens ajuntàvem tots. Va ser molt estrany, perquè ens vam tornar a ajuntar, però no per celebrar res sinó per enterrar-la». Una imatge com aquesta hauria de tenir el poder de la dissuasió, tot i que el món no funciona així, ja que la desgràcia és una cosa que sempre li passa als altres. «Ara que veig la gent preparant les festes, penso que mai saps com acabarà un d’aquests menjars, ni com acabarà el Nadal. I molt menys en una situació de pandèmia com aquesta». María Teresa Solé. Maite. A la cita de Reis solia dir-li «reunir el ramat». Acostumava complimentar la família amb canelons casolans, però l’any anterior havia dit que ja no estava «per a tantes coses», que era l’última vegada. Mentida. «Al final va resultar que els havia preparat i els tenia guardats com una sorpresa per a aquell dia. Setmanes després de la seva mort, ens reunim tots per menjar-los, com a ella li hauria agradat». La PCR Salvador Pérez, Cristina Morera. La petita Sofia. La PCR. ¿Què han de fer? Al final s’imposa el sentit comú. ¿Qui és capaç d’introduir un bastó pel nas diminut d’una nena de quatre mesos? De manera que la mare pren la mostra a ella mateixa i la fa passar per la de la seva filla. De totes maneres, a l’aeroport amb prou feines miren el test de la nena.

El Nadal més estrany de les nostres vides

La pandèmia de coronavirus marcarà les festivitats de desembre com cap altre fenomen en els anys recents, tal com reflecteixen les històries dels lectors d’EL PERIÓDICO que han respost a la convocatòria llançada pel diari

El més llegit