Benvinguts a les aules del futur

«L’escola no és un parc d’atraccions». Així titula el mestre i pedagog Gregorio Luri un dels seus fonamentals llibres, un assaig en què defensa el «coneixement poderós» i reivindica l’autoritat dels mestres (no confondre amb poder). Una escola no és un parc d’atraccions ni una democràcia. Però tampoc una presó. Ni una caserna ni una vall de llàgrimes, afegeix Luri. Dos estudiants, Malc Vizern i Camille Rose Cabiles, han enviat al Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO dues cartes per comentar que el sistema escolar els avorreix i desmotiva. «Se suposa que hauríem de protagonitzar l’educació, però la vivim de forma passiva». «Una bona educació és la que no prioritza les notes que treus en un examen, sinó el coneixement diari i l’esforç de l’alumne». Hi ha xavals que no tenen 18 anys i que ja estan fastiguejats de l’aula. ¿Podem tornar-los la motivació? ¿Una altra manera d’ensenyar i aprendre és possible? Sí. Començant per l’aula. I seguint per les taules, les finestres i les cadires. No parlem d’arquitectura sinó de pedagogia. Si l’evidència científica demostra que s’aprèn millor col·laborant ¿no farà falta crear aules on els pupitres fomentin el treball en equip? Fins ara, el focus s’ha posat en la remodelació dels patis, on els nens i nenes poden arribar a passar fins a 525 hores per curs. L’objectiu era acabar amb la dictadura de la pilota i començar a aprofitar les virtuts no només d’oxigenació sinó educatives d’aquest espai. Ara ha arribat el torn que aquesta revolució arribi a un altre recinte: l’aula. Quan era un noiet, Guillermo Bautista, actual professor de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director del màster de formació del professorat, també es va avorrir molt al col·le. Moltíssim. Per això es va formar com a pedagog, per aprendre i portar a la pràctica un altre tipus d’educació. El 2008, va acudir a un congrés universitari a Estocolm sobre ‘Les aules del futur’. La trobada el va motivar fins al punt que ara dedica la seva vida professional a pensar, des de la pedagogia, com canviar físicament les classes per adaptar-les al segle XXI i al futur. Si les assignatures, els llibres de text, els mètodes, les pissarres i els professors han canviat en els últims anys, ¿per què mantenir ancorades en el passat les aules? Pedagogs, no arquitectes «No parlem de pintar les parets i ja està. Aquest canvi va molt més enllà. No som arquitectes, sinó pedagogs. Ens motiva el benestar dels estudiants i millorar la seva experiència d’aprenentatge. L’escola és un lloc on els i les alumnes passen moltes hores. És un lloc on s’aprèn, s’hi està, s’hi menja, s’hi diverteixen, s’hi encoratja, s’hi dorm, s’hi plora, s’hi riu, s’hi juga, s’hi estudia...», explica Bautista, responsable de Smart Classroom Project, una iniciativa que va posar en marxa professionalment el 2016 per dissenyar espais escolars basant-se en l’evidència científica. «El nostre grup de recerca interuniversitari sorgeix de la necessitat de repensar els espais d’aprenentatge necessaris per portar a terme les noves metodologies educatives. I, sobretot, per oferir benestar físic i emocional», explica el responsable del projecte, implantat a Catalunya i a altres autonomies i amb uns tentacles que també arriben a l’Amèrica Llatina. Col·legis que maltracten Fa uns dies, Bautista es va acostar a un institut del Raval (Barcelona). «Vaig entrar en una aula que tenia unes parets verdes espantoses i vaig veure que el professor assenyalava la pissarra amb un pal. És un missatge carcerari. Quan vaig acabar la visita vaig comentar amb l’equip directiu que no n’eren conscients, però que l’escola els maltractava. Vaig ser així de clar», adverteix. Bautista afegeix que moltes escoles i instituts s’han convertit, sense voler-ho, en espais on s’emmagatzemen coses. Ja siguin llibres, pupitres o pissarres. Segons la seva opinió, l’escola ha de convertir-se en un veritable espai d’aprenentatge. Espais amables, lluminosos i personalitzats. Llocs on ¿per què no? hi hagi plantes per regar i cuidar i pufs on asseure’s còmodament. Diàfanes i flexibles Les aules haurien de ser diàfanes i flexibles. «No ens n’adonem, però els colors també influeixen en el nostre estat d’ànim. Hi ha colors que provoquen calma. Els estudiants han d’interactuar, així que les seves taules han de fomentar aquesta activitat. Per no parlar de les cadires. ¿Algun adult que es passa vuit hores en una oficina s’imagina treballar en una cadira que no tingui rodes? I una altra cosa ¿per què el professor ha de tenir una taula pròpia separada de la resta? Tot compta. Tot influeix a l’hora d’ensenyar i aprendre. La ventilació, la temperatura i humitat de l’aula també. El diòxid de carboni influeix i ens provoca cansament», afirma el professor universitari. Bautista afegeix que el canvi no ha de ser només físic sinó global. Explica que les classes rígides d’una hora ja no serveixen en l’aprenentatge del segle XXI. Una classe pot durar una hora, per descomptat. Però també mitja. O dues. Depèn. El pedagog també aposta per fomentar els grups mixtos amb estudiants de diverses edats. Malc, Camille. ¿Què us sembla? ¿Milloraria el sistema educatiu si s’adapten les aules al futur? Club d’Educació i Criança d’EL PERIÓDICO

El més llegit