La gran família espanyola no tem el virus per Nadal

¡Chenchooooooo! És Nadal, però si no et sona el nom de Chencho ets envejablement jove. Parlem de la pel·lícula de 1962 ‘La gran familia’. I tan gran perquè el matrimoni protagonista, Alberto Closas i Amparo Soler, té ¡15 fills! Chencho és el benjamí, un querubí que es perd al mercat ambulant nadalenc de la plaça Mayor de Madrid. El seu avi –l’inconfusible Pepe Isbert– li deixa anar la mà un segon i el petit comença a caminar sol entre la multitud. Perdre de vista el teu fill al carrer és una angoixa majúscula. N’hi ha prou amb 30 segons per començar a imaginar que qualsevol màfia ja està traficant amb els seus òrgans. Però no hem vingut a parlar de preocupacions maternals (que també) sinó del Nadal, les multituds i la família. ¿Hi ha algú que renunciï a les celebracions nadalenques per precaució contra el coronavirus? Si és així, que aixequi la mà perquè es mereix una entrevista. N’hi ha prou amb parlar amb un grapat d’amics per constatar que gairebé ningú dimitirà dels sopars i els dinars familiars. El Nadal, per damunt de tot. Inclosa la salut. Curiosament, són els avis (la població de més risc en aquesta duríssima pandèmia) els més entossudits a seguir amb la rutina nadalenca com si el coronavirus no s’hagués creuat al nostre camí. «Prefereixo morir-me de Covid abans que no veure la meva única neta». «He sobreviscut a un càncer. ¿No puc sobreviure al maleït virus?». «¿Per què he de pensar que em contagiareu? El més probable és que no passi res. I si passa, és un risc que assumeixo». «Soparem tots junts a casa. Ho farem amb mascareta. N’he comprat unes de dibuixos nadalencs que són una monada. Ens les traurem només per menjar. Ventilarem el saló i ja està». «Veniu amb nosaltres a sopar. No volem estar sols». No són frases inventades. Són textuals. Les han dit persones d’uns 70 o 80 anys que volen celebrar aquestes festes amb els seus fills i nets. Tant sí com no. Digui el que digui el Govern, el personal sanitari i tots els experts en epidèmies. Acabar intubat pel coronavirus és com un accident de trànsit, una cosa que els passa als altres. Una cosa que veiem a la premsa i en el telenotícies, però no a la nostra pell. El més probable és que els números d’aquesta cruel tómbola no ens toquin a nosaltres, així que ¿per què renunciarem a un nadal ‘com Déu mana’? Doncs ho hauríem de fer. Per solidaritat. Solidaritat Per solidaritat amb els que sí que començaran l’any en una uci. Per solidaritat amb el personal sanitari, que s’hi ha deixat la pell i ha arriscat la vida per salvar la nostra. Per solidaritat amb tu mateix i amb la teva família. És Nadal. ¿No és època de ser solidari? En realitat, no. El 1961, un any abans que s’estrenés ‘La gran familia’, va arribar als cines ’Plácido’, meravellosa i immortal pel·lícula en què el cineasta Luis García Berlanga va treure la màscara a la caritat nadalenca. Des de Castellar del Vallès, fa uns dies José Morante Belchín ens recordava en el Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO que els nens petits assumeixen molt millor les normes que els adults. I ens explicava l’exemple dels seus nebots, que havien renunciat a la vida social amb els amics al parc per passar més temps amb els avis. Els més petits han interioritzat les regles anti-Covid molt millor que els adults. L’explicació científica és que el seu cervell és més potent del que pensem. Les seves connexions neuronals (sinapsi, en termes científics) tenen la velocitat del llamp. Fins als tres anys, i sobretot en els primers mesos de vida, es produeixen entre 700 i 1.000 sinapsis per segon. El cervell infantil «Si hi ha un òrgan que serveix per adaptar-se és el cervell. I si un cervell s’adapta és el dels nens i les nenes sense problemes de salut», afirma la neuropediatra María José Mas, autora de ‘El cerebro en su laberinto’. Confirmat científicament: els petits s’adapten millor que els adults a situacions tan noves, tan estranyes i tan desassossegants com una pandèmia. I sabran adaptar-se a un Nadal tan diferent com el d’aquest any. A més, les Reines i els Reis Mags ja han anunciat que, malgrat les restriccions a la mobilitat, portaran regals a les cases de tots els nens i nenes. Si ells assumeixen la situació i compleixen la normativa, nosaltres també ho hauríem de fer. No obstant ¿quantes famílies fugiran de la multituds? ¿Quants adults ens atrevirem dir que ens quedem sols a casa? ¿Qui dirà als seus pares i germans que aquest any no hi ha sopar de Nadal com el de sempre? ¿A quantes llars hi haurà més de deu persones? ¿Quantes festes clandestines de la nit de Cap d’Any s’organitzaran? «Pagarem un alt preu per tenir Nadal», va advertir fa dies la presidenta de la societat basconavarresa de Pneumologia, Laura Tomás, arran de l’obertura dels bars a Euskadi. Sí, és clar. Però com la tómbola del coronavirus no ens tocarà a nosaltres, endavant amb el clàssic Nadal. A casa ja hem vist prou la dama de la dalla. Aquest Nadal serem tres a la taula. Els convivents, vaja. No viatjarem. Ni anirem a casa de ningú. Ni convidarem ningú a la nostra. Farem videoconferència amb la família i amb amics i quedarem –potser– per fer un tomb pel camp o prendre cafè en una terrassa. ¿Som uns histèrics? Molt probablement. Però no estem sols. Si tu també celebres el Nadal així, sense família ni pròxims per precaució contra la Covid, digues-nos-ho aquí, en el Club de Criança i Educació . Potser descobrim que som legió. Bon Nadal. Club d’Educació i Criança d’EL PERIÓDICO

La gran família espanyola no tem el virus per Nadal

N’hi ha prou amb parlar amb un grapat d’amics per constatar que, malgrat l’alt risc, gairebé ningú renunciarà als tradicionals menjars i sopars

El més llegit