Un president a la recerca d’un Parlament

El coronavirus té tanta força que és capaç d’impedir que s’obrin les portes del Congrés per commemorar el dia de la Constitució. Si el 2020 no hagués estat l’any de la pandèmia sinó un de normal i corrent, aquest cap de setmana s'hauria obert la colossal portalada flanquejada pels lleons a tothom que hagués volgut visitar la Cambra baixa, però les circumstàncies han obligat a cancel·lar-ho. Tots els edificis monumentals de tot arreu sembla que sempre hagin estat al mateix lloc, però no és el cas. I el Congrés no és una excepció. Si és a allà és per obra i gràcia de Francisco Martínez de la Rosa, president del govern espanyol el 1834. Trabucs i canonades Feia pocs mesos que Ferran VII havia mort després de deu anys de regnat tan nefastos que han passat a la història com la dècada ominosa. La seva viuda, la reina Maria Cristina, actuava de regent mentre s'esperava la majoria d’edat de l’hereva al tron, la futura Isabel II. La situació no era fàcil. El germà del rei difunt, l’infant Carles Maria Isidre, no estava gaire content amb la idea que la seva neboda fos la futura sobirana. Reclamava la corona i els seus partidaris, els famosos carlistes, li donarven suport a cop de trabuc i canonada. La reina necessitava un president liberal però no gaire. I moderat, però no gaire. Martínez de la Rosa era l’home ideal. El 1834 tenia 47 anys i havia passat mitja vida entre la presó i l’exili per les seves idees progressistes. Ferran VII l’havia empresonat al 1814 i no va ser deixat anar fins que els liberals van aconseguir el poder el 1820. Tres anys més tard, però, van canviar les tornes i va fugir a París per evitar acabar entre reixes de nou. Durant el període d’ostracisme, Martínez de la Rosa es va dedicar a escriure obres de teatre perquè en aquells temps els polítics tenien altres oficis per guanyar-se la vida. Nou anys d’obres i un fiasco de bigotis L'actual edifici del Congrés es va inaugurar a l'octubre de 1850. El disseny és creació de l'arquitecte Narcís Pascual Colomer i les pintures de l'hemicicle són de l'artista Carlos Luis de Ribera. Del fiasco dels primers lleons que van posar en l'escalinata ja parlarem un altre dia... El 1831, al veure que la persecució contra els opositors havia afluixat, va tornar a Espanya i s'instal·là a la seva Granada natal. Bé fos per l’edat, bé fos perquè a París havia conegut el liberalisme moderat de François Guizot famós per la seva màxima política «le juste milieu» (el punt mitjà), va tenir clar que, quan la reina regent li va oferir el càrrec, havia de conciliar les faccions enfrontades. D’una banda havia de ser capaç de contenir les ànsies modernitzadores d’uns liberals que volien que Espanya fos un autèntic Estat democràtic homologable a les grans potències europees; i d’altra banda havia de fer entendre als carlistes que aquella Espanya de «Dios, Patria, Fueros y Rey» amb un monarca tot poderós i una Inquisició a tota màquina no tornaria per més Zumalacárreguis que s'embosquessin. Però a Espanya no hi havia ni ‘juste’ ni ‘milieu‘ i va rebre crítiques ferotges de tots costats fins al punt que, per ridiculitzar la seva poca capacitat de resoldre conflictes, la premsa el va batejar amb el mal nom de 'Rosita, la pastissera'. Ara bé, una cosa sí que va decidir: el lloc de reunió dels que aleshores s'anomenaven procuradors de les Corts. Va escollir l'atrotinat convent de l’Esperit Sant, situat a la carrera de San Jerónimo. L’estiu de 1834, de pressa i corrents, es van fer les mínimes reformes per condicionar l’espai a la nova funció, però Martínez de la Rosa el va poder gaudir poc. Ruïna al 1841 La violència entre bàndols creixia desaforada fins al punt que la vida del president va arribar a córrer perill. Cansat de governar en terra de ningú va dimitir el 1835, tot i que la resta de la seva vida va continuar vinculada a la política, fins que va morir el 1862. Llavors ses senyories ja feia 12 anys que havien estrenat l’actual Congrés. Les reformes fetes al convent van resultar ser tan moderades com el tarannà del seu promotor i va ser declarat ruïnós el 1841. Es va enderrocar per construir-hi l’edifici que tots coneixem. Durant els nou anys que van durar les obres, les sessions es van celebrar al saló de ball del Teatro Real. Potser Martínez de la Rosa, tant amant de la dramatúrgia, s’hi hauria sentit més còmode per fer de president.

Un president a la recerca d’un Parlament

La Covid-19 impedeix les jornades de portes obertes al Congrés. A Francisco Martínez de la Rosa es deu la seva ubicació actual a Madrid, que data de 1834

El més llegit