No va viure la terrible pandèmia de grip que va causar més de 50 milions de morts a tot el món entre 1918 i 1920. Li va anar de poc. Cinc anys després, el 1925, va néixer Otilia Agustina. Ho va fer a Vallat, un poblet de Castelló. El 1950 es va casar amb el Julio, ja mort, i va posar rumb a Santa Coloma de Gramenet, on encara segueix, al barri de Singuerlín, al mateix terreny on van aixecar la seva primera llar.
Apassionada de l’esport, qui li anava a dir a Otilia que després de viure 23 Jocs Olímpics i 21 Mundials de futbol (tots els de la història) li tocaria afrontar el partit més dur de la seva llarga vida. Als 94 anys, li va arribar la batalla contra un virus que ja acumula massa morts a Espanya. La malèfica bèstia, en canvi, no va poder amb l’ànim i el coratge de la nostra protagonista.
Només amb el pijama
El virus va picar a la porta d’Otilia la nit del dissabte 14 de març, poc després que es decretés l’estat d’alarma. La febre no baixava i la família va començar a preocupar-se. Diumenge ja va haver d’anar a l’Hospital de l’Esperit Sant. «La meva mare la va portar a urgències. Anava només amb el pijama. Res més. Estava molt malalteta. La van posar en un box durant vuit hores, li van fer tota mena de proves. Vam tenir zero contacte amb ella els primers dies. Estava completament aïllada. Només parlàvem amb la doctora de l’hospital», explica la seva neta Noemí Rodríguez.
Otilia Agustina saluda des del balcó de casa al costat d’Ignacio, el seu fill petit, a Santa Coloma. /
Els símptomes no eren encoratjadors, amb febre i molta mucositat. El dimarts 17 de març els van confirmar el positiu per Covid-19. La seva edat i les seves patologies prèvies (asmes i bronquitis crònica) no presagiaven res de bo. «Pensem en el pitjor. Vèiem per la tele les morts d’Itàlia i de la Xina. Ella estava molt feble, aixafada, gairebé per terra. Les expectatives eren molt dolentes, necessitava oxigen tot el dia. Però no va arribar a entrar a l’uci. Va ser molt forta». Tots els seus es van abocar amb l’Otilia. Tres fills, quatre nets, tres besnets... Tots van empènyer.
Un mòbil amb instruccions
Un taxista amic de la família va acostar a l’hospital una bossa per a l’anciana. Hi havia roba, un audiòfon, les seves ulleres, galetes, sucs, mots encreuats (una de les seves passions) i un mòbil amb tres folis d’instruccions escrites per la seva neta per aprendre a agafar videotrucades. El pla va funcionar. Tres dies després de l’ingrés va començar a millorar i va poder comunicar-se, finalment, amb els seus éssers estimats gràcies a aquest telèfon. «L’alegria va ser immensa al veure-la millor», apunta la Noemí, que agraeix a l’hospital «la magnífica atenció» que va rebre la seva àvia.
L’Otilia, acompanyada de les seves infermeres a l’hospital Esperit Sant
«¿El meu consell? Mai perdin l’ànim, sisplau. És dur, però se surt amb calma i bon humor»
Després d’11 dies ingressada, el dimecres 25 de març va rebre l’alta. El panorama a l’hospital era totalment diferent. Quan va entrar a urgències gairebé no hi havia gent. Al sortir era un caos, una bogeria. L’anciana s’emociona al recordar les carreres dels infermers, el drama que percebia en aquelles últimes hores. Tot i així, el tracte va ser exquisit, com rememora ella mateixa. «Em deien ‘senyora Otilia, el que faci falta el que faci falta’», repeteix compungida des del seu domicili, on guarda la quarantena pertinent.
Pizzes i pastissos de poma
En pocs dies tornarà a ser la dona activa i dinàmica de sempre. Als seus 94 anys, es val per si mateixa. Surt a comprar, a la perruqueria, cuina pizzes i mai falten els seus pastissos de poma per a tota la família. Tampoc s’oblida dels que continuen lluitant contra la malaltia. «Mai perdin l’ànim, sisplau. És dur, mor gent, però també se surt amb calma, fe i bon humor», apunta l’anciana, mentre llança el seu últim consell: «No sortiu de casa, cuidar-vos molt, reso cada dia perquè això s’acabi i tots es curin com jo».