Molts anys, però sobretot molts articles després, l’Ajuntament de Sitges va atorgar el títol de Cronista Oficial del municipi a Joan Yll Martínez, l’ebenista que el novembre del 1970 va publicar per primera vegada una columna a 'L’Eco de Sitges' i ja mai ho va deixar de fer. Era l’any 2017 i el cronista, orgullosíssim. Com ho torna a estar ara, tot just acabada de publicar la seva primera antologia, titulada amb l’epígraf que ha encapçalat les seves columnes totes aquestes dècades: 'Un tomb per casa' (Efadós). Així és la vida del cronista del poble.

-Joan: 1970. La seva primera columna. Parlem-ne.

-Bé, pensi que jo tenia l’avantatge dels setmanaris de poble, que és fàcil proposar coses i que te les publiquin.

-Així va ser.

-Així, tal qual. Vaig començar escrivint sobre música, però vaig veure que m’encasellava, així que vaig començar a fer articles sobre costums, tradicions, festes...

-Un article setmanal durant 50 anys... Són molts articles.

-Bé, no sempre va ser setmanal. Va ser a partir de l’any 86, quan el director em va trucar i em va dir: "Joan, per què no t’atreveixes a col·laborar cada setmana".

-¿Quants articles porta?

-Més de 1.600.

-¿Sempre acudeix a la cita?

-Es poden comptar amb els dits de la mà les vegades que he faltat. Afers familiars, temes de salut...

-¿Mai s’ha quedat sense tema?

- Sí, quan has parlat de tantes coses, és difícil trobar temes. Però jo crec molt en l’observació.

-L’observació.

–Sí. A mi l’observació m’ha permès escriure molts articles a partir de petits detalls. Però també hi ha molts temes històrics.

-¿On troba el plaer? ¿Investigant? ¿Escrivint?

-El que m’agrada d’això és que visc els temes, escric de coses que són aquí mateix, un cop gires la cantonada, i ¿vostè sap la satisfacció d’anar pel carrer i que et diguin que els ha agradat molt el teu article? No és per dir-ho, però la meva columna té un públic.

-Digui’m una cosa: ¿de què no escriu?

-Bé, de vegades hi ha veïns que em diuen: "Escolti, hauries d’escriure sobre aquest esvoranc", aquesta mena de coses, i llavors els dic: "Escriu una carta al director". Jo escric de coses que no ofenguin ni molestin ningú. Res de polèmiques. Per descomptat, res de política.

-¿Se sent orgullós de ser el cronista oficial del seu poble?

-Més que orgullós. És un honor. És un reconeixement molt bonic, però a més implica una gran responsabilitat.

-¿Com funciona? ¿L’hi van proposar un dia i...?

-No, no. Això va ser una iniciativa de Roland Sierra, que és un historiador de Sitges. Ell va ser qui va començar a fer circular que m’havien de nomenar cronista oficial. La gent a les xarxes socials va recolzar la idea i l’ajuntament va actuar en conseqüència.

-Expliqui’m, ¿com és la vida del cronista oficial? ¿Encara li queda temps per a l’ebenisteria?

-Ser el cronista oficial implica que cada any he de fer un resum del que ha passat al poble. Per això estic convidat a tots els actes, a tot el que passa al poble. Però m’ho passo bé.

-¿Està content amb el llibre?

-Molt. És difícil que les editorials vulguin publicar una cosa tan local. Ha sigut una satisfacció enorme, un somni complert.