En Marc Esquirol (Barcelona, 2000) es produeix una singular combinació de vocació emprenedora amb esperit artístic. Amb només 19 anys, ell i el seu amic Miquel Vázquez, de 18, impulsen el festival de curtmetratges per a menors de 22 anys u22, que se celebrarà el pròxim dissabte dia 27 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Un ambiciós projecte per a un alumne de primer curs de l’Escola Superior de Cine i Audiovisuals de Catalunya.

La precocitat és el seu segell.

El meu despertar a nivell d’idees i de consciència va ser el 2009, quan els meus pares es van divorciar. De sobte, la idea que jo tenia de família ja no existia. Això em va portar a qüestionar-m’ho tot: ¿Per què són així les coses? ¿Poden ser d’una altra manera? ¿Puc contribuir jo que les coses siguin d’una altra manera?  

Amb 14 anys va projectar una oenagé.

La idea no va prosperar, però vaig aprendre a fer una web, a treballar en equip i a plantejar-me objectius realitzables que es puguin complir en un termini determinat. Als 16 vaig muntar una empresa de fotografia de festes i esdeveniments. Vaig arribar a tenir tres fotògrafs contractats, però la gent no veia clar que darrere de l’agència hi hagués un noi de 16 anys amb americana.

És comprensible.

Ara tinc Esquirol Actors, un espai a Instagram on la gent que vol fer curtmetratges penja els seus càstings i els actors s’apunten directament mitjançant el seu usuari, sense mitjancers. Al final, el meu objectiu no és tenir un compte d’Instagram o fer un festival sinó generar una comunitat.

Muntar un festival és més complex.

Jo quan dic que faré una cosa, la faig. Havia estat treballant en el concepte de marca del festival i li vaig enviar un whatsap al meu amic Miquel Vázquez per veure si s’apuntava: “¿Per què no?”, em va dir. Vam plantejar al Macba que volíem fer una iniciativa jove, per a joves i des dels joves i ens van dir que endavant. Fer coses està a les mans de cada un, tot i que soni molt a llibre d’autoajuda.

Doncs sí.

¡Però és real! Durant el batxillerat estàs molt pendent del que diuen els altres, però si vols fer una cosa has de seguir el teu propi camí. Si vas pas a pas i et marques objectius realitzables, ho aconseguiràs.

Vostè ha estudiat en escoles privades. Tenir recursos també ajuda.

Jo tinc molts privilegis, però internet està esborrant la barrera dels privilegis. El festival, l’he finançat jo amb les xerrades que faig a les escoles i buscant patrocinadors. Tenim pèrdues d’uns 200 euros que esperem recuperar amb taquilla inversa.

El seu objectiu és que Barcelona es converteixi en una capital de cine amb segell propi.

Sí, volem saber què s’està movent, detectar els cineastes que marcaran territori i crear una consciència de moviment. Els meus grans referents són els cineastes francesos de la Nouvelle Vague, que col·laboraven entre ells i van crear un moviment que va canviar el cine per sempre.

¿Vol impulsar una Nouvelle Vague a la catalana?

Aquesta és la idea, però perquè puguis competir i convertir-te en referent has de diferenciar-te. Veig molt cine que beu d’estereotips i per a mi les pel·lícules han de sortir de dins [assenyala l’estómac]. ¡Explica’m qui ets, no el que has vist en d’altres! Joan Salvat-Papasseit deia que per escriure havia de “mullar la tinta al cor” i aquesta frase m’agrada molt. Per això en l’elecció dels curts hem prioritzat la sinceritat per sobre de la perfecció tècnica.

¿Els joves se’ls escolta?

El món ha canviat i nosaltres som nadius digitals. Ha arribat el nostre moment i cada vegada s’escoltarà més la nostra veu.