S’acosta Sant Jordi i toca història d’amor. Aquesta la protagonitzen Mercè Jiménez (59 anys) i Joan Gumbau (67), dos residents del geriàtric La Maresma de Calella. Ella va arribar delmada per una parella violenta. Ell, un solter empedreït, lluitava amb les seqüeles de diversos ictus. Contra tot pronòstic, es van enamorar perdudament i s’acaben de casar.

–És un amor inusual. ¿Com va començar l’idil·li?J.G.– Un dia estava prenent el sol i la vaig veure passar per la rampa. "¡Quin ‘polvete’ que té aquesta noia!", vaig pensar, però era inabastable. Una empleada em va dir que la 'nova' es deia Mercè. Quan ens van presentar, vaig veure que era una dona intel·ligent, que transmetia alegria. Li vaig proposar mirar el meu àlbum de fotos, en el qual guardo imatges de quan era futbolista (em van voler fitxar a l’Espanyol).

–¡Això és tàctica!M.J.- Jo no volia saber res d’homes. Però quan ens trobàvem a la sala de la residència, ell portava una pasta de cabell d’àngel i em deia: "¿En vols un trosset?". Després, en una excursió em va posar una flor de gessamí als cabells. Va arribar el Nadal i em va preguntar si volia seure amb ell a l’hora dels àpats. A poc a poc, em va enamorar la seva personalitat. És dolç, em fa veure el costat bo.

–¿Tan detallista i sempre solter, Joan?J.G.– Jo era molt de la gresca, em guanyava bé la vida com a taxista i sempre tenia alguna 'amiga'. Als 32 anys em va sobrevenir la primera de les tres embòlies i em van donar la prestació per llarga malaltia. Res va ser el mateix.

M.J.- En el meu cas, la meva última parella m’agredia. Els Mossos eren més a casa meva que a la caserna. Em va llançar per l’escala, em vaig obrir el crani i em vaig trencar els nervis de les dues cames. Els treballadors socials em van portar a una residència de Lliçà de Munt i a començaments del 2018 em van traslladar aquí. D’anar amb el caminador, vaig passar al bastó i ara camino perfectament.

–¿No tenen família?M.J.– Jo tinc un fill de 24 anys, però fa la seva vida. Vaig quedar vídua del seu pare, amb qui vaig tenir una vida bona, i després vaig estar 17 anys amb l’home violent.

J.G.- Jo estic sol. El meu germà gran va morir en un accident de trànsit quan tornava de Suïssa. Va parar a canviar una roda i el van atropellar.

M.J.- Érem dues ànimes en pena.

–Això es va acabar. Fan un pas més i es casen.J.G.- Jo volia dormir amb ella, però és molt cristiana i em va dir que si no hi havia anell, res de sexe. No m’atrevia a demanar-l’hi... Em vaig animar, li vaig fer el primer petó i li vaig dir: "¿Et vols casar amb mi?". "Sí", va contestar.

M.J.– No ho vaig dubtar. Em deia que em cuidaria sempre, que em faria l’esmorzar...

–¿Esperava aquesta resposta, Joan?J.G.– No. Em vaig quedar en xoc. Llavors ho vaig plantejar al treballador social, i em va explicar que era molt difícil, que un casament costava molts diners. ¡Jo ho desitjava tant! Així que vaig anar a veure la psicòloga i li vaig dir: "O ens casem, o me’n vaig". I l’equip de la residència ens va ajudar molt.

M.J.– Es van bolcar en l’organització. Em van deixar un vestit de festa i em van pentinar. Un noi de manteniment va muntar un altar preciós. Un tècnic em va portar a l’altar –amb música de Queen de fons– i la fisioterapeuta va ser la meva padrina. Va ser un casament preciós, amb pastís i cava.

J.G.– Jo vaig plorar d’alegria. I vam poder a la fi dormir a la mateixa habitació, tot i que encara no tenim un sol llit... 

–Fa 15 dies que estan casats. ¿No se’n penedeixen encara?J.G.- ¡És el millor que m’ha passat en la vida! Soc molt feliç. Sé que ella està enamorada de mi i que m’estima.

M.J.– Jo també. Només d’estar al seu costat, parlant, em fa oblidar que estic en una residència.

J.G.– La Mercè no vol viure aquí, somia a estar tots dos en un pis, però hem de ser realistes: jo vaig en cadira de rodes, m’he de recuperar, poder caminar. Algun dia tindrem una lluna de mel, encara que sigui uns dies a Blanes.