¿Esperança o utopia? ¿És d’ingenus somiar en un planeta millor, sense guerres, amb millors relacions humanes, sense violència física ni maltractament emocional entre les persones? Per a Jacques Lecomte (Sainte-Foy-lès-Lyon, 1955), ni d’il·lusos ni d’ingenus és tot aquest compendi imaginari. Només s’ha de mirar enrere i anotar els progressos que la Humanitat ja suma, suggereix ell. Malalties erradicades, descens de la mortalitat i més esperança de vida... ¿No és suficient? No, però, en el camí que prossegueix, els assoliments passats són la llum que aquest referent de la psicologia positiva no deixa d’esmentar amb xifres estadístiques que demostren que canviar de pitjor a millor no és cap fal·làcia. La seva vida n’és un exemple. Era una bala perduda; el van etiquetar d’‘irrecuperable’.

¿Per què?

Vaig ser un nen molt violent. Em consideraven un cas perdut. En l’adolescència gairebé vaig matar un alumne. Va estar en coma.

¿D’on venia la seva violència?

És la meva història personal, amb el meu pare, una gran història de resiliència en una llarga infància molt dura en relació amb el comportament del meu pare. I em vaig convertir en algú molt violent. En el sentit de la còlera i la violència, li van dir a la meva mare que era irrecuperable.

¿Com va aconseguir reconduir la seva vida?

En el moment en què algú va fer atenció al meu costat positiu i no a tots els problemes que tenia, la meva vida va canviar.

¿Va ser un psicòleg o psicòloga?

No. Primer va ser en una granja, entre vegans, anys 60, vida pacífica i comunitària. Després va ser a casa dels pares d’un noi de la meva edat –encara viuen–; van ser molt importants per a mi, perquè es van fixar en el que hi havia de positiu en mi com a persona. Recordo la primera vegada que vaig estar a casa seva, abans de dinar, durant el dinar i després; em van tractar com a un d’ells, conversant, va ser apassionant i s’interessaven per mi. Jo mai havia estat en una casa amb tants llibres; n’hi havia molts de psicologia.

Sabem fer més espectacle del negatiu que del positiu.

Només ens hem de fixar en els titulars de la premsa. I en els estudis que existeixen sobre la felicitat; molts menys que els que s’han fet sobre patologies.

Però és normal; el dolent s’estudia per prevenir-ho, tractar-ho o erradicar-ho.

Sí, però tothom té un fons bo; centrar-se únicament en l’error i el càstig no construeix el canvi per bé. Hi ha molts exemples de canvis radicals de dolent a bé, com el pitjor dels gàngsters a presó que va acabar formant policies i jutges sobre conductes conflictives. No és denunciant la gent com se solucionen els problemes, ni amb titulars alarmistes i negatius sempre. El periodisme de denúncia és necessari, però falta periodisme que expliqui el context i les solucions de tot el que un dia va anar malament. Informar també és mostrar el que és positiu.

El seu terme ‘optirrealisme’ introdueix aquest canvi de paradigma, o sigui, que el realisme no pertany només als pessimistes. I que ser optimista no significa ser naïf.

Optirrealisme és la meva manera d’explicar que l’optimisme necessita partir de la realitat present per no caure en la pura il·lusió, però també necessita la realitat viscuda, dels canvis, les millores reals que ja són també realitat; per progressar ens hem d’inspirar en el que va millor. I l’optirrealisme requereix acció; sense decisió i compromís els canvis no arriben.

El seu llibre ¡El mundo va mucho mejor de lo que piensas! (Plataforma Editorial) arriba, doncs, com un bany d’‘optirrealisme’.

Recull centenars de xifres, estadístiques i informes oficials que demostren que el món millora. No vol dir que vagi bé, però, sí, millor, i tenir en compte tot el que ha millorat ens permet creure que podem aconseguir nous canvis.