Va ser quan els problemes de salut la van apartar de la feina que Nuria Figueras es va plantejar la possibilitat de fer tasca de voluntària. Tancada no es volia quedar. Va començar en la Fundació Escó fent classes d’idiomes a joves provinents de centres de menors i a dones en situació de vulnerabilitat, i després es va vincular a una altra fundació, la Fundació Benallar. També per fer-hi classes, però això ha evolucionat: ara també acompanya els immigrants que la fundació atén en un pis d’acollida –en el Raval de Barcelona– mentre la seva situació legal es normalitza.

–Exactament, ¿en què consisteix la seva tasca?

–Doncs miri, la fundació té tres pisos en funció de com està d’avançada la situació dels nois. Jo faig acompanyament en un d’ells. El dels nouvinguts, com si diguéssim.

–I acompanyar és...

–Una mica de tot: supervisar com està el pis. Si necessiten alguna cosa. Jo aquí vinc per estar amb ells. A parlar del que sorgeix. M’interesso per la seva salut, per com està el tema dels seus papers. Una espècie de suport emocional. Ets la seva família. Pensi que aquí estan sols. Necessiten afecte i a mi m’agrada donar-lo.

–¿De quins països solen venir?

–Ghana, el Senegal, Costa de Marfil, el Camerun, Gàmbia, Mali...

–I de la pobresa. I de la desesperació. D’un altre món.

–Per això el primer i el més important és entendre’ls. Entendre com pensen, com se senten, per poder arribar a ells. Intento posar-me al seu lloc. Arriben tristos, desestructurats, amb les experiències desagradables que han viscut durant el viatge a sobre.

–¿Li expliquen els seus viatges?

–No solen fer-ho perquè els resulta dolorós. Ho tenen aparcat.

–No fa gaire temps que són aquí. I el viatge ha sigut dur. ¿S’obren amb facilitat?

–No sempre. N’hi ha que són més tancats, als quals costa més arribar, però en general acaben obrint-se. Després es crea un vincle molt estret. Les seves alegries són les meves, i les seves tristeses també.

–¿Una cosa que recordi especialment?

–Un dia em vaig aixecar amb una notícia trista. La mort de la mare d’un dels meus nois. Vaig plorar perquè sabia que la seva mare era el seu motor. Sempre em deia que havia d’enviar diners a la seva mare, que la seva mare necessitava medecines, que la seva mare necessitava arròs.

–Ha de ser una experiència que marca. Una cosa és llegir-ho en la premsa i una altra cosa ser aquí, amb ells.

–A mi per començar m’ha servit per veure més enllà dels prejudicis i estereotips que tenia. Els tenia, no gaire marcats però els tenia. Al cap i a la fi entres en la seva realitat, en la seva persona. T’afecta i et dol, però et fa sentir útil poder compartir amb ells. I m’he convertit en la seva veu.

–¿Què vol dir?

–Vull dir que em preocupo per transmetre les seves realitats en el meu entorn. Per sensibilitzar sobre això. Insisteixo molt. Intento canviar prejudicis, els estereotips que molta gent té sobre la immigració, sobre els marroquins, sobre els negres.

–Té el privilegi de saber com és aquesta primera mirada que tenen sobre aquest país. Sobre aquesta cultura.

–Sí, és clar.

–¿I?

–Hi ha coses que els xoquen bastant, per exemple el tracte que donem als grans. Tenen la impressió que aquí els grans molesten, que no se’ls té gaire en compte, mentre que als seus països són centrals, se’ls considera i se’ls tracta com una font de saviesa.

–És una experiència amb l’Altre. Molta gent encara passa per la vida sense això.

–Em sento afortunada. Per a mi ha sigut una oportunitat i un descobriment. M’agrada ser al seu costat i acompanyar-los sabent que estan en un moment molt difícil de les seves vides. Donar-los complicitat, afecte, no ho sé, sentit de l’humor. I per descomptat aprendre d’ells.