Quan es pregunta a Melín Martínez Farriols (Barcelona, 1977) per la seva professió no sap què contestar. Fa uns anys va decidir deixar la seva feina d’advocada i abocar-se a l’eugassada dels seus avis a Argentona (Maresme), al parc natural del Montnegre. Experta en doma natural, ofereix teràpies assistides i de creixement personal a famílies, particulars i empreses. A qualsevol que desitgi comprovar les moltes coses que un cavall ensenya per ser una millor persona.

Va deixar els jutjats per aquesta finca.

Des de molt petita venia aquí a veure els meus avis, que tenien un petit zoo amb cabres, aus rapinyaires, gossos, gats, una fura i per descomptat cavalls. Amb la meva mare els donàvem menjar i sortíem a muntar. Però vaig caure algunes vegades i ho vaig deixar.

Fins que...

Fins que em van canviar d’escola a Barcelona. Tenia 12 anys i una companya em va proposar d’anar a una hípica que hi havia al carrer de Ciutat de Balaguer, a Sant Gervasi. No volia dir-li que ja no m’agradava muntar, tot i que sí els cavalls, per poder ser amiga seva. Em vaig posar a galopar amb ella i a l’arribar a casa li vaig dir a la meva mare que volia tornar a cavalcar. I fins ara.

¿Què va passar amb els estudis de Dret? 

Vaig estudiar el primer curs i em anar molt bé, però el segon ja no. Llavors vaig decidir centrar-me en la carrera. Vaig treballar uns anys al despatx del meu pare. Portava temes de propietat intel·lectual. Un temps després vaig tornar a muntar. Em vaig interessar per la doma natural i vaig assistir d’oient a un curs. Vaig alternar l’advocacia amb la doma dels cavalls dels meus avis. Fins que un dia vaig decidir dedicar-me només a això. Ho tenia claríssim.

I va muntar Horseway.

Havia après molt domant cavalls i estava tan apassionada que volia transmetre aquesta manera d’entrenar-los. Volia muntar una escola d’equitació diferent, una hípica on no es tractés els cavalls com màquines, que ensenyés a fer-ho d’una manera respectuosa.

Sense fuet, esperons ni cops.

Amb el fuet pots acariciar el cavall, però no pegar-lo. No s’ha d’establir una relació de domini sobre ell, que, com les persones, només vol seguretat i confort. És un animal que et comunica coses contínuament. Amb les orelles, amb la mirada... Hi ha gent que els sotmet amb por i intimidació. Però no és necessari. Són molt socials. Amb ells hi ha un retorn immediat. I és molt fàcil saber per què no volen fer alguna cosa.

¿Quines relacions s’estableixen?

Les persones van ficar el cavall al seu món perquè les ajudés en el transport, la guerra i l’agricultura. I últimament com a animal de lleure. Malgrat això, sempre se’ls ha escoltat poc. Però és un animal que estableix vincles d’amistat i col·laboració amb els de la seva espècie. Són amistosos, supercuriosos i molt sensibles.

Vostès no només ensenyen a muntar.

Hi ha persones que venen i ens demanen fer una ruta. Però no ens dediquem a això. Fem molt treball amb el cavall sense muntar-lo. Ensenyem a estar amb ell, donar-li menjar, cuidar-lo i entendre el que diu el seu llenguatge del cos. També a muntar de manera adequada, que no causi mal a l’animal. L’alumne aprèn a tenir confiança en si mateix i a dir les coses amb claredat i assertivitat perquè el cavall les entengui.

¿Què n’obtenen els cavalls?

Una amiga diu que són cercadors de pau. Si no estan tranquils, és per estrès.

Amb diversos anys com a advocada i ara al capdavant de l’eugassada, ¿amb què es queda?

Econòmicament com a advocada m’anava millor, però això és més bonic i satisfactori. Vull continuar dedicant-me a canviar la manera com es tracta els cavalls.