Vostè, lector, sap o intueix que darrere del caixer bolivià del supermercat o de l’assistenta equatoriana o de l’obrer senegalès de la construcció pot haver-hi una gran història, una història èpica; que n’hi pot haver, o no; a vegades no n’hi ha. Les històries èpiques de la immigració. Vostè, lector, si alguna vegada entrés en un supermercat de Terrassa, el supermercat en particular on treballa Abdullah Tarakhel, i veiés la cara d’aquest home saludant-lo afablement, vostè pensaria, com sol pensar, que potser hi ha una història èpica rere aquell somriure. Doncs bé: en aquest cas concret tindria raó.

–L’Afganistan, ¿no? ¿Per què va marxar?

–Vaig marxar del meu país… Vaig marxar del meu poble perquè era un poble en situació de guerra. Hi havia presència dels talibans i de l’ISIS. Estava tot molt malament allà.

–¿Quan se’n va anar?

–El 2015. Tres mesos després que morís la meva mare per un problema de cor.

–Ho entenc. Però va deixar família allà, suposo. El seu pare, algun germà…

–No, no. El meu pare va morir quan jo tenia 7 anys. Era policia i el van matar els talibans. Tinc una germana que encara viu allà.

–¿Què va fer? ¿Com va sortir d’allà?

–Vaig sortir per la frontera de l’Iran. Va ser un llarg viatge. L’Iran, Turquia, Bulgària, Sèrbia, Alemanya, Dinamarca, Suècia... Fins a Noruega. El meu oncle em va aconsellar anar a Noruega. Em va dir que allà podria estar bé.

–¿Quant va trigar?

–¿A arribar a Noruega? Un any i mig. Va ser un llarg viatge.

–¿I com va acabar aquí?

–Miri, a Noruega vaig estar vivint un temps en una casa d’acollida, sota la tutoria d’una advocada. La meva mare noruega, l’anomeno jo. Va ser una època molt bona. Jo no tenia intenció de venir a Espanya, però algú em va explicar que aquí, com que soc menor d’edat, seria més fàcil aconseguir papers, així que un dia vaig agafar un tren i vaig venir cap aquí. No podia arriscar-me que em deportessin.

–¿I què va passar?

–Em vaig presentar a la policia i vaig dir que era de l’Afganistan i menor d’edat. Em van portar a un centre de menors. A Mas Pins.

–Digui’m, legalment parlant, ¿quina és la seva situació actual?

–Legalment parlant soc sol·licitant d’asil. La meva sol·licitud està en tràmit.

–¿Encara és menor d’edat?

–Sí, encara. Tinc una tutora i visc en un pis d’acollida a Sabadell, però aviat compliré els 18 i tot això s’acabarà. Però estic bé. Estic content. Tinc feina en un supermercat i tinc futur. Per primera vegada en molt temps sento que tinc futur. He tingut molta sort. Tinc molt a agrair-li a déu.

–¿És creient? ¿Resa?

–Quan puc vaig a la mesquita, sí.

–Tenir futur és tenir plans. Expliqui’m, ¿quins plans té?

–Tinc ganes d’aprendre. Sé que he d’estudiar. M’agradaria ser mecànic o electricista, o les dues coses.

–Ara que ho penso… Va estar un any i mig viatjant. ¿La seva família no va saber de vostè durant tot aquell temps?

–No van saber de mi durant molt temps, sí. Quan al final vaig poder trucar vaig parlar amb tots dos per telèfon, amb el meu oncle i la meva germana. Ploraven de l’emoció. Per a mi és dur pensar en tot el que m’ha passat a la vida. Molt dolor. Molt dolor. 

(Abdullah aprèn castellà i català a Servei Solidari, que posa en marxa la campanya Reciclacultura –www.reciclacultura.org– per Sant Jordi. El que es reculli a les paradetes s’utilitzarà per oferir classes a persones migrants).