El 20 de gener del 2016, l’Álex, de 20 anys, va decidir «aturar el motor» llançant-se a la via del tren. En aquests termes ho explica en una carta argumentadíssima de cinc pàgines que portava a sobre i mitjançant la qual es va acomiadar dels seus pares, Yolanda Gelices (Terrassa, 1966) i Adrián Gurpegui (Terrassa, 1965). Vitalistes i optimistes, s’asseuen a parlar amb la convicció que la seva història pot ajudar a qui la llegeixi.

–¿Què els impulsa a explicar-ho? 

–La motivació de poder ajudar altres pares que no saben a qui acudir, com ens va passar a nosaltres.

–Parlin-me de l’Álex.

–Amb 4 anys ens van dir que potser tenia sordesa i vam passar un viacrucis de psicòlegs sense que trobéssim la tecla que havíem de tocar. Tenia una memòria prodigiosa, altes capacitats i li encantaven els trens: anàvem a agafar-los, a gravar-los, que ens ensenyessin com funcionen… Als 18 anys seguíem sense tenir un diagnòstic i va entrar en depressió. Als 20, finalment, vam trobar un centre especialitzat on van confirmar que tenia asperger.

–Després va millorar.

–Sí, amb la medicació va sortir de la depressió i quan es va veure amb forces va ser quan es va atrevir a anar-se’n. Mai ens vam imaginar que tindria la valentia de fer una cosa així.

–¿Què van pensar al llegir la carta?

–Els Mossos ens la van donar i va ser una mica inquietant, perquè encara que tu saps la vida que has tingut, mai saps el que et poden dir en una carta. Al llegir-la, vam plorar molt però vam sentir consol i tranquil·litat; no hi pot haver sentiment de culpa perquè ell expressa com ens estimava. 

–¿Què creuen que va passar?

–Ell no comprenia el que li passava; es passava el dia a internet i se sentia molt sol. Això el feia patir. ¿Qui pensa en la soledat dels asperger? ¿Com fas que el teu fill tingui amics? Ens tenia a nosaltres però deia: «És que vosaltres sou els meus pares». Li vam arribar a pagar fins i tot un entrenador personal perquè li fes companyia. La taxa d’assetjament o suïcidi és alta.

–¿Quins buits han vist?

–Ens preocupa el tema de la soledat perquè hem vist molts casos i a l’horitzó hi ha la idea de crear una associació en la qual no només es relacionin entre ells, sinó amb tota mena de gent. També el desconeixement: molta gent no sap què és ser asperger, no han sentit experiències personals, i quan tu no coneixes no pots empatitzar.

–Un consell per a altres pares.

–Coneixeu el vostre fill, assumiu el que té i, si busqueu un psicòleg, que sigui especialista. A partir d’aquí, doneu-li molt d’afecte i accepteu-lo com és: no intenteu canviar-lo ni forçar situacions perquè la seva estructura mental és diferent.

–¿Què han après?

–A ser sempre positius: ens ha ajudat molt la nostra fe en Déu i el cor de gòspel on cantem, cosa que caldria potenciar com a eina integrativa. Quan t’hi va la vida, quan et debats entre morir-te en vida o viure, aprens a no tenir la queixa i el dolor punyent al cap permanentment. No volem caure en aquell pou immens: és una actitud, o et quedes amb el patiment o segueixes endavant.

–Per això organitzen un acte a Terrassa.

–Sí, el 17 de febrer, un dia abans del Dia Internacional de l’Asperger, hi haurà un concert en el qual persones amb asperger explicaran la seva experiència. És necessari perquè es conegui l’espectre autista.

–Yolanda: sé que ha escrit un poemari. 

–A la carta em demanava que seguís escrivint i em vaig prometre que ho faria. D’alguna manera és una resposta a la seva carta. Es titula El último tren.