Les stolpersteine són unes pedres de formigó en forma de llamborda que a la cara superior tenen una planxa de llautó amb les dades personals de víctimes del nazisme. L’artista Gunter Demnig les col·loca al paviment, davant de l’últim domicili conegut dels morts i desapareguts, com a reconeixement. Hi ha més de 60.000 stolpersteine a Europa i avui se’n col·locaran 23 a Sabadell, en un acte organitzat pel Memorial Democràtic i l’ajuntament. En una hi ha el nom d’Emili, Miliu, Ferrando Rosell, el pare de Roser Ferrando.

La foto amb els seus pares  i el seu germà...

No és real. Jo vaig néixer el 1937 i era un nadó quan el meu pare se’n va anar a la guerra. Però  desitjava veure la meva família unida, encara que només fos per una vegada, i és per això que vaig fer aquest fotomuntatge amb quatre fotos nostres per separat i el  vaig regalar a la meva mare.

Vostè va quedar marcada per l’absència.

La meva mare, que treballava de minyona, es va quedar sola amb mi i amb el meu germà, que era epilèptic i va morir amb 30 anys. Sempre veia plorar la mare. La meva infància va ser exageradament trista. A casa no hi havia diners, ni menjar. Passava moltes hores sola i tot em feia por. Vaig tenir problemes de conducta, em sentia inferior als altres, però de gran m’he sentit molt estimada.

El seu pare es va allistar voluntari per defensar la República al front d’Aragó.

Així apareix escrit en diversos articles, però l’únic que sé és que es va exiliar a França amb els republicans, perquè rebíem cartes d’allà. En conservo dues, datades el 1939 als camps de Saint-Cyprien i Le Barcarès.

«Quan torni a casa t’explicaré més coses [...] No trigaré», escriu el seu pare.

Durant més de 20 anys no vam saber res d’ell, fins que el 1962 ens va arribar una carta d’un tal José Rodés des de París. Ens demanava uns papers perquè poguéssim cobrar una indemnització de l’Estat alemany.

Així va ser com van saber que havia mort a Mauthausen-Gusen.

La meva mare i jo no enteníem res, era com un somni. A poc a poc vam saber que el van capturar durant l’ocupació nazi de França i el van portar a Alemanya.

Ningú podia tornar-li el seu pare, ¿però els diners els va ajudar?

Vam poder demanar una hipoteca i comprar-nos una casa per anar arreglant-la a poc a poc. Jo he tingut set fills i he treballat cosint sense parar tota la vida.

El seu pare va entrar a Mauthausen el 27 de gener de 1941 amb 1.505 republicans.

Als presos els mataven a treballar i quan emmalaltien els enviaven al camp veí de Gusen, on els cremaven. A ell el van matar a Gusen el 4 de juliol de 1941.  ¿Com pot haver-hi tanta maldat?

Vostè ha estat a Mauthausen-Gusen.

Em feia angúnia anar-hi, però volia veure el crematori on va morir. Hi vaig anar per primera vegada el 2000 i allà vaig llegir una carta que havia escrit al pare.

¿Podria llegir el primer paràgraf?

És clar: «Estimat pare, no he parlat mai amb tu i he pensat, ni que fos tard, que podria parlar-te amb una carta, malgrat no saber la teva adreça. En tot cas, la carta guardaré i quan bé em sembli, amb veu alta, la llegiré per si tu, allà on siguis, la meva veu pots sentir».

¿Tornarà a aquell lloc terrorífic?

Hi he estat tres cops, l’últim amb quatre filles, i m’agradaria tornar-hi amb els nets. És important que els joves ho vegin.

Roser va desenvolupar una gran sensibilitat que ha canalitzat escrivint poesia. Així acaba el seu poema titulat Mauthausen: «Que cap vent mai no s’endugui / de la memòria aquell record. / Fem-ne ressò a tot el món. / No fos cas que la llavor / d’aquella immensa massacre / volgués créixer un altre cop».