Als 85 anys, Fermí Marimon (el Prat de Llobregat, 1932) segueix enfilant les dretes escales que porten a la cabina de projecció del cine Capri, l’emblemàtica sala del Prat que dissabte va celebrar 50 anys. Amb un aforament de 735 butaques i una pantalla de 6 per 12,5 metres, el Capri és un dels pocs cines de format clàssic que queden a Catalunya. Però la clau de la seva supervivència no en són les grans dimensions, sinó la passió i la qualitat humana de la família Marimon-Padrosa. 

–Vostè segueix a la cabina, i la seva dona, Maria Carmen, a la taquilla. La seva filla gestiona el cine, el seu fill és cineasta i el seu net passa pel cine cada diumenge. ¿D’on els ve el gen cinematogràfic?

–No és res imposat, sinó pura afició. El meu avi era un dels 50 propietaris del Centre Artesà, l’únic cine que va quedar al Prat després de la guerra. L’altre cine, el Modern, el  van incautar i durant vuit anys es va utilitzar d’església. ¡Jo hi vaig fer la comunió!

–Els seus pares van obrir un altre cine el 1947.

–Ells tenien una quadra de vaques, però a partir dels 40 anys el meu pare ja no va voler seguir amb un ofici tan  escarrassat. Es van endeutar, van hipotecar totes les propietats i van obrir el Monmari al casc antic.

–Allà es va estrenar com a operador.

–Tenia 15 anys quan vaig començar a la cabina de projecció, aprenent dels operadors i muntant i desmuntant pel·lícules. Sempre m’ha agradat la cabina i vaig ser operador al Capri fins que em vaig jubilar.

–¿Com era l’ambient del Monmari?

–El públic eren majoritàriament obrers de les fàbriques de seda i de paper. La sessió de nit estava anunciada a les 21.15 hores, però sempre s’endarreria per esperar tots els treballadors, que no entraven fins que s’acabava el NO-DO.

–¿Recorda alguna estrena en particular?

–Gilda. La vam projectar durant la quaresma i el rector de la parròquia va recomanar als seus feligresos que no anessin a veure una pel·lícula tan provocativa, fet que va incentivar més la gent a venir. Va ser una apoteosi. 

–També van tenir un cine a l’aire lliure.

–Tenia 1.200 localitats i, a més de pel·lícules, es feien funcions de varietats, sobretot flamenc. Venien El Príncipe Gitano, Dolores Vargas, Antonio Molina... i la gent es matava per entrar. 

–L’èxit els va permetre anar finançant el Capri, que va obrir el 23 de desembre de 1967. 

–El cine va arrencar bé perquè era al centre i ben condicionat. Els anys 70, la delinqüència va fer que la gent deixés de sortir de nit i vam haver de tancar el cine d’estiu. Els 80, el Capri era l’únic cine clàssic del Prat.

–La majoria de cines tancaven o es convertien en multisales.

–Jo sempre vaig pensar que tiraríem endavant. Tenim una sala esplèndida i volem conservar aquest model de cine de pantalla gran. Obrim divendres, dissabte i diumenge i intentem programar simultàniament a l’estrena de les multisales. També fem sessions de cineclub i per a gent gran, i així anem aguantant.

–Per a vostès el cine no és un negoci.

–És una passió. També he fet diverses pel·lícules com a aficionat. Ballet burlón (1956) es va convertir en un clàssic de l’animació, i a L’exhibidor recollia les angoixes d’un empresari de cine novell. Amb la família vam fer Peraustrínia 2004, la primera pel·lícula d’animació en català. 

–¿Com veu el futur de les sales de cine?

–No poden desaparèixer del tot. El públic necessitarà sempre sortir de casa, almenys un cop per setmana, per anar a una sala de cine a disfrutar d’una pel·lícula amb comoditat, no mentre rentes els plats o fas els llits, com passa a casa.