Està molt, molt lluny del que s'entén per políticament correcte el discurs de Cristina Clavell. Nascuda fa 29 anys a Llinars del Vallès, forma part de l'última generació d'una família dedicada a les feines del camp. La granja es diu Can Clavell: una petita explotació ramadera i agrícola a prop del poble. Clavell estudia Enginyeria Agroalimentària i a més de la vena camperola té una vena política que l'ha portat diverses vegades a Brussel·les a parlar en nom d'Asaja, l'Associació Agrària de Joves Agricultors d'Espanya. Té coses per defensar, i les defensa amb ardor.

-¿Assetjament? ¿Per ser camperola?

-Al col·legi. Els meus pares van fer un esforç per enviar-me a un col·legi privat… Amb la millor de les voluntats, per descomptat, però jo allà no era com els altres.

-Perquè…

-Allà ningú era del camp. Ningú. A més, tots eren rics i jo no. El cap de setmana jo ajudava a la granja i ells anaven a la discoteca. M'assetjaven, arribava cada dia plorant a casa. Vaig arribar a odiar la ramaderia.

-Però després es va reconciliar.

-En aquell col·legi vaig durar tres anys. Després me'n vaig anar. Quan en tenia 18, per fer alguna cosa vaig començar a ajudar a Asaja. I allà em vaig adonar que faltaven més agricultors i ramaders compromesos políticament.

-¿Compromesos políticament?

-Amb la defensa dels seus drets. I em vaig adonar que jo volia defensar tot això. I llavors em vaig dir: ¿Ho he de defensar des del carrer, des de la ciutat? No, per defensar-ho, havia de fer-ho. Havia d'estar al camp, treballar al camp. La tornada al camp me la va donar la política.

-¿No estan ben defensats els drets dels pagesos?

-No ens queixaríem tant si fos així. Pregunten per què no hi ha relleu generacional… És obvi. Els números no surten.

-Però vostè segueix.

-Jo segueixo perquè crec i confio que algun dia les coses canviaran. Però si per alguna raó no puc guanyar-me la vida amb això, vagi on vagi tindré el meu hort i les meves cabretes.

-¿Què ha de canviar?

-Moltes coses. Ens fa molt de mal el lobby animalista. Ens tracten com criminals. Exigeixen que les vaques siguin felices i no entenen que una granja és una activitat econòmica, i que existeix per donar-nos de menjar. ¡Les persones han d'alimentar-se!

-¿No es poden conciliar les dues coses?

-Miri, la nostra és una granja familiar i aquí les nostres vaques són felices. Però fins i tot en una gran explotació, què vol que li digui: l'única manera d'abaratir costos és anant a l'engròs. ¡Són explotacions ramaderes, no són santuaris animals! El producte fet a petita escala és car, i la gent no té diners per pagar-lo.

-Va enviar una carta al diari queixant-se de les campanyes contra determinats aliments. Un altre problema, entenc.

-El verdader problema, ¿sap quin és? Que hem arribat a un punt, aquí a Europa, on, com que ja ho tenim tot, doncs d'alguna cosa ens hem de preocupar. Llavors un dia resulta que la carn és dolenta. I un altre dia, la llet és dolenta. I un altre dia qui sap què serà. ¡Per favor! Cada persona és un món, no es pot generalitzar. A uns se'ls posen bé unes coses que a altres no, però els aliments no són dolents per si mateixos.

-¿D'aquests assumptes n'ha parlat quan ha anat a Brussel·les?

-Parlo de tot el que s'hagi de parlar. Jo crec que se'm dona bé, fins i tot m'han dit que per què no em quedo allà.

-¿Però?

-Però el meu fort és el camp.