Al 1936, a Espanya, es produeix un intent de cop d’estat el qual només dona resultat a les colònies espanyoles de Nord-àfrica. Els feixismes s’estaven fent amb el poder europeu ja des de principis de la dècada dels anys 30, era qüestió de temps que s’extengués cap al sud-est del continent. L’estat espanyol queda dividit en dos bàndols, així com també queda dividit el seu territori a favor dels nacionals o dels republicans. La guerra exclata i perdura fins tres anys després, al 1939 amb la victòria del bàndol Nacional. De manera automàtica es posa al capdavant del país el jove general Francisco Franco i instaura una dictadura, caracteritzada pel totalitarisme, l’opressió mitjançant la violència, l’ultranacionalisme i l’antiliberalisme.
Les característiques mencionades prèviament no poden indicar res més que un país en el qual no quedava rastre ni de llibertat i menys de democràcia. Molta gent va morir per una causa per la qual ningú ho hauria de fer: pel seu color polític o les seves opinions o creences. Un de cada nou espanyols va ser tancat a la presó per aquestes mateixes raons, d’entre 25.000 van ser executats i més de 500.000 es van exiliar. Poden ser només números, però al imaginar els noms i cognoms de tota aquella gent a la qual els números fan referència, m’agafen esgarrifances. No s’ha d’anar més lluny: els nostres pares, avis o besavis van patir això.
No cal dir que és un període de foscor en el transcurs històric d’España. Molts diran que és quan es vivia millor, però jo em pregunto: realment l’economia o el nivell de vida de les classes més altes expressen mínimament el que pot estar tota una societat? I l’única resposta que trobo és que no. Mentre l’anomenat Caudillo jeia còmodament a casa seva, altres eren en presons o pel carrer morint, “per la pàtria”, com s’atrevia a dir tal dictador.
El menyspreu absolut per qualsevol tipus de valors humans s’havia encarnat en forma de govern dictatorial. La societat espanyola era un clar exemple de societat tancada: la qual implicava una gran intolerància, és a dir la separació de la diversitat i la diferència i una clara fragmentació, subdivisió dintre d’una mateixa societat en grups homogenis i enfrontats. No quedava més remei que posisionar-se a favor d’algun bàndol i molts cops morir defensant les teves idees o viure renunciant a aquestes.
Cadascú té les seves pròpies idees i és el seu dret defensar-les i manifestar-les. Aquest dret era privat pel franquisme. Es creia en un sol sistema de valors i en un sola religió. La moralitat era la que s’imposava i era inqüestionable. Després d’informar-me, he arribat a la conclusió que tot allò propi del franquisme i tot allò que Franco condemnava podrien haver sigut no res més que el reflex de les seves pròpies pors o experiències personals: La busca d’un territori ampli i unitari era degut a la gran depressió en la que va caure la societat espanyola després de que Espanya perdés al 1898 les colònies de Cuba; justificava el seu catolicisme i el seu patriotisme basant-se en la creença de que havia sigut un enviat de Déu per a salvar España; l’odi que tenia cap a tot el que era diferent a ell no era res més que la intensa angoixa de no poder mantenir el poder o de conservar l’ordre que ell creia que era el correcte.
Tot i això, el franquisme no només va consistir en la figura del Generalísimo, a més a més, existien una sèrie de consellers, militants del “Partido Nacional” i simpatitzants del règim que van comportar que tal catàstrofe política ocorregués i es mantingués durant tants anys. Van ser moltes les persones qui van recolzar econòmicament, socialment i internacionalment la dictadura, entre els quals destacaren: l’exèrcit, òrgan vigent que no ha evolucionat massa des de llavors; la burgesia, de la qual una preocupant minoria encara es posiciona a favor del règim; les persones conservadores, algunes de les quals actualment militen en partits resultants de la dictadura o de caire feixista; les dictadures alemanyes i italianes; i els Estats Units.
Cal a destacar que la transició espanyola no s’assembla ni de lluny al que va suposar l’alemanya. A Espanya cap dirigent del règim va ser jutjat pels actes que van cometre i molts d’aquests segueixen en òrgans de govern actuals. S’ha fet un rentat de cara per intentar amagar totes les atrocitats que es van cometre, però els assassins, els torturadors i els opressors continuen lliures al carrer.
Per concloure, m’agradaria acabar amb una reflexió final, realment el franquisme va acabar amb la transició?
Si vols comentar o debatre sobre aquest article, pots fer-ho a Entre Tots.Entre Tots