Julia de Castro i la Barcelona canalla

Una imponent dona abillada amb una jaqueta torera, talons i una fina tira de plàstic transparent cobrint-li les parts porta el seu retrat posant amb la mateixa indumentària mentre recorre els carrers del centre de Barcelona. Han passat cinc anys des d’aquell meravellós acte subversiu que va ser ‘Julia de Castro, de la Purísima. Anatomía de una criminal’, però les seves potents imatges encara ressonen al cap, sobretot ara que la mateixa Julia de Castro acaba de treure nou disc, el primer en solitari, titulat ‘La historiadora’, en què torna a demostrar el seu caràcter camaleònic i disposat a dinamitar tabús al ritme de melodies que ens porten per una infinitat de barreges absorbents i lletres que ratifiquen el seu esperit iconoclàstic. ‘Julia de Castro, de la Puríssima. Anatomía de una criminal’ va sorgir arran d’un d’aquests màgics xocs d’inventiva entre la nostra protagonista i un altre talent polifacètic, el de Javier Giner, que es va encarregar de donar forma a una docuficció que reflexiona sobre l’art, la identitat creativa i la necessitat d’expressar-se, i que ens condueix per un viatge farcit de peripècies des de la Galeria Ignacio de Lassaletta, a la rambla de Catalunya, 47, on Julia roba el quadro d'Oscar Tusquets on apareix ella mateixa a tall de ‘performance’, fins al Museu Can Framis, al carrer de Roc Boronat, on s’encarrega de penjar-lo al lloc on estarà exposat, en una sala dedicada al món del toro on ella serà l’única dona. Pel camí, l’artista ens portarà fins al Macba, s’asseurà a les escales amb els ‘skaters’ que inunden l’espai, recorrerà l’icònic grafiti de Keith Haring ‘Tots junts podem parar la sida’ a ritme de ‘fashion film’, s’introduirà als carrers del Raval fins a desembocar al carrer Floridablanca a la recerca d’un Cash Converters perquè taxin el quadro, i acabarà a la Rambla, on tindrà l’oportunitat de fer un homenatge a José Pérez Ocaña, pintor i activista ‘queer’ que va ser immortalitzat per Ventura Pons a ‘Ocaña, retrat intermitent’. Després d’aquell moment (quin moment) de nostàlgia vitalista ens endinsarem al Gòtic, amb parada a la plaça de la Catedral i d’allà, al tramvia de les Glòries, on Julia reflexionarà sobre el seu periple ‘outsider’ abans d’arribar a la seva destinació i aprendre que l’art, el seu art, no té preu. Al llarg d’aquest trajecte els van intentar robar, pegar i detenir. Una dona antitaurina els va increpar, a algun senyor se li va escapar alguna floreta –«¡guapa!» Tot i que la majoria dels transeünts no podien deixar de mirar amb perplexitat aquesta estranya ‘troupe’, capitanejada per Julia i secundada per l’equip de rodatge de Javier Giner. Era el que precisament pretenien, que la vida es colés en les imatges, ja fos a través de mostres de simpatia o de menyspreu. I és que la provocació pot ser tan senzilla com situar un element dissonant en un espai monocord i esperar a veure què passa. No tenien guió, no tenien diners, però volien jugar, improvisar, crear, i fer-ho amb els mínims elements. De vegades fins i tot la providència semblava estar de la seva part, com quan Julia posa el cap en un contenidor, i treu una estàtua de la Verge amb el nen Jesús. No estava preparat. I aquí hi ha la màgia. Cine de guerrilla pur i dur, lliure, sense prejudicis i, clar que sí, gamberro i punk. Potser no n’eren conscients, però Julia i Javier van ser capaços, per un moment, d’aportar una imatge de Barcelona allunyada de qualsevol estereotip, tornant-li algunes gotes de la seva essència canalla i subversiva, de la seva capacitat per reinventar-se a cada cantonada. Com la mateixa Julia, que no tenen por dels reptes, a cantar cuplet des d’una perspectiva contemporània, a convertir-se en una prestigiosa actriu teatral o a escriure un assaig sobre la prostitució, ‘La retorica delle puttane’ fruit d’una beca de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma. Perquè com diu el títol del seu nou disc, ella és historiadora. Del passat i del nostre present.

El més llegit