Lídia Pitarch: "Les normes del carrer les marquen els homes"

Ahir les dones –de les kellys a les altes executives– van reivindicar drets a les places i als carrers. Totes, excepte les que viuen a les places i als carrers. Dones excloses del sistema i sotmeses a totes les violències imaginables. Lídia Pitarch Rodríguez, sergent de la Guàrdia Urbana a Sant Andreu i doctora en Dret Global i Seguretat Humana, les va atendre a Ciutat Vella entre el 2016 i el 2020. El seu llibre Entre portales (Icaria) és un document inestimable per acostar-se a elles, i a la Barcelona que no volem veure. ¿Sap quantes són? No ho sabem. De les 1.384 persones sense llar, s’estima que entre el 10% i el 13% són dones. El carrer és masculí. Els homes marquen les normes. ¿També al carrer? I per cada any que les dones viuen en el sensellarisme, augmenta un 70% les possibilitats de ser víctimes de violència. Per això esgoten totes les opcions abans d’arribar al carrer. El problema és que no hi ha manera de saber quantes estan en la foscor, oscil·lant entre un sofà, portal o habitació d’un pis ocupat. A Anglaterra, país que sí que recopila i analitza informació, calculen que són un 60%. ¿Hi ha trets que les agermanin? A Ciutat Vella, la majoria de dones són molt joves, itinerants, procedents d’altres zones de Catalunya o d’altres llocs del món, o migrades. Pensem que no tenen res a veure amb la nostra realitat, però, veient els seus itineraris, podrien ser la teva germana, la teva amiga o tu mateixa. Arriben al carrer després d’anys de violència intrafamiliar, de relacions disfuncionals, d’amistats que les han portat a entorns insegurs. D’altres són per un acte de rebel·lia o perquè no troben feina i no poden pagar un lloguer. ¿Quina sortida hi ha si no tenim un sistema de vivenda social que les aculli? ¿Es poden ubicar en el plànol de la ciutat les seves eleccions? Si estan acompanyades, no depèn d’elles. Solen ser parcs o assentaments de 20 o 25 persones (em va impactar que estiguessin sota el pont de la Ronda Litoral, zona que depèn de l’autoritat portuària). Si estan soles, busquen llocs pròxims a comissaries, estacions de tren, llocs il·luminats i de fàcil accés. Ser visibles, però llavors molesten. "¡Traieu els bancs! ¡Així, mort el gos, morta la ràbia!», ens va dir un cambrer de la plaça Reial. Però si poses pilons on se sentien segures, o un banc individual amb reposabraços, se n’aniran quatre carrers més enllà, on és més fosc, hi haurà menys persones per avisar i segurament li passaran coses. M’agradaria que es pensés l’espai públic des de la perspectiva de gènere de les dones que hi viuen. No encaixen en la Barcelona de postal. Jo noto que cada vegada hi ha menys comprensió. He sentit queixes –i és literal– com per exemple: "Feu-la fora de la zona verda de davant de casa perquè és on porto el meu gos a fer pipi i caca». No hi ha consciència que són persones que necessiten una comunitat que les aculli. I em preocupa molt la joventut, que veu certs continguts a les xarxes. Et trobes amb incidents –molt esporàdics– de joves que han llançat pedres, insultat o vexat una persona sense llar. Potser algunes xifres els fan reflexionar. Nou de cada 10 pateixen violències, i arriba un punt en què ho normalitzen. Els poden haver trencat una cadira a l’esquena i haver obligat a intercanviar sexe per drogues o per una habitació on deixar les coses i dormir, i elles neguen haver patit violència. Set de cada 10 decideixen no denunciar-ho. Per por de represàlies, perquè l’home amb qui han creat un vincle al carrer i n’abusa també les protegeix –trencar és exposar-se que molts d’altres n’abusin–, cosa que al sistema policial i judicial encara li costa molt d’entendre. ¿Què els costa entendre? Per exemple, va sortir una sentència sobre la credibilitat de les víctimes de violència que demanava que la dona mostri que s’ha quedat consternada, que no hi hagi llacunes en el seu relat, que vulgui denunciar i es mantingui ferma en la denúncia, que vagi als Mossos, que es presenti a la vista oral mantenint la coherència. Si pateixes una síndrome posttraumàtica, no compliràs cap d’aquests criteris. Estan a mercè de la xarxa assistencial. Però no hi ha un acompanyament integral. L’atenció en la denúncia, l’ajuda sociosanitària, els espais segurs perquè puguin consumir sense que les agredeixin, un sostre... Tot està fragmentat. A Barcelona, el 95% de l’atenció és per derivació de serveis socials, i només un 10% és de pernocta. Hi ha molt poques places en pisos, i si són dones que consumeixen i a sobre tenen un gos –probablement el seu únic vincle emocional–, oblida-te’n. ¿Quin primer dret reclamaria? Un espai residencial digne, amb una clau. A partir d’aquí, vindran la resta de coses. També m’agradaria que la ciutadania els estengués la mà, tot i que els la mosseguin –l’hostilitat és defensiva– i els diguin que no volen res. Hi haurà un dia en què l’agafaran. I potser en surten.

El més llegit