No van ser les pallisses ni els cops. Tampoc els insults, el menyspreu, les humiliacions ni les prohibicions de sortir de casa. Va ser veure la seva filla de vuit anys morta de por quan veia el pare o quan tancava els ulls i es tapava les orelles mirant d’escapar-se d’allà quan la Laura (nom fictici) es va adonar que havia de deixar la seva parella i començar una nova vida. "Però ¿on vaig? No tinc on anar, per això em quedo amb ell a casa", explica aquesta dona que fa dues setmanes va començar un curs de capacitació de la Fundació Surt. "Sento que per primera vegada algú m’ajuda de veritat i cada vegada em veig més forta per fer el pas", agraeix, farta de la falta de places de la xarxa pública d’atenció a la violència masclista.