14-F a la Cerdanya: el dia dels desenamorats

La Cati té previst anar a la perruqueria d’Alp divendres. No surt d’Urtx des del mes d’agost i els cabells li han crescut generant una graciosa melena als dos costats. «No pot ser, he d’anar que m’ho arreglin», diu, mentre s’empolaina els clips. Té 88 anys, viu sola i aquí tots la coneixen perquè és una dona encantadora i molt treballadora. El seu fill Pere hi va diàriament. Solen menjar junts. Per votar el 14 de febrer hauria d’anar al Vilar d’Urtx, a tot just 500 metres de casa, però no ho veu clar. Ho decidiran a última hora, en funció de les ganes que en tingui. Sobre els polítics, la Cati s’encongeix d’espatlles. «L’únic que demano és que ens respectin». La seva és la veu més amable respecte a uns comicis que a la Cerdanya se senten com molt llunyans. S’ha trencat la poca espurna que hi havia, i el 14-F serà aquí el dia dels desenamorats amb la política. «No sé si aniré a votar. Als polítics l’únic que els demano és que ens respectin» La comarca es desperta clara, amb aquest habitual núvol baix que deixa gelada la part més enfonsada de la vall, des de Bellver fins a l’aeròdrom d’Alp. El polígon de l’estació de Puigcerdà ja és ple de treballadors cap a dos quarts de deu. Més amunt, a la plaça de Barcelona, un parell de taxistes aprofiten el sol mentre esperen clients. El Francisco fa 20 anys que fa aquesta professió i està desitjant jubilar-se. «Ens tracten com si fóssim idiotes, com si fóssim nens petits. És igual l’esquerra que la dreta, hem perdut la fe en tots. Són una colla de mentiders i lladres. Mentre nosaltres estàvem tancats a casa i pagant els autònoms i l’IRPF, ells continuaven cobrant dietes». L’Ángel és una mica més diplomàtic, però el missatge és el mateix. «No poden demanar el nostre vot quan ells no han fet ni un sol gest per nosaltres». Cap dels dos pensa anar a votar, però no per por del contagi, sinó perquè, coincideixen, «en un niu d’escurçons no pots ficar la mà». La María José fa 24 anys que treballa a la mateixa fleca, situada a l’entrada de la plaça dels Herois, la més freqüentada de Puigcerdà. El negoci es traspassa per jubilació i té a l’aparador un cartell en el qual agraeix tants anys de confiança. «Ara arriba el moment d’apagar els forns i de donar un tomb a les nostres vides». Són dos germans, ja grans, que no han tingut relleu familiar en la difícil tasca de treballar de matinada i en condicions molt dures. L’espiga d’or, es diu el lloc. La María José és dependenta i diu que molta gent no acudirà a les urnes. Segurament per ràbia, «perquè no té gaire sentit que no puguis anar a cap altre poble a veure la teva família però sí que pots anar a votar». Aïllats i emprenyats El tancament perimetral durant el Nadal va fer molt mal. I també va minar la seva moral. Els restaurants amb els congeladors plens i el comerç fregant-se les mans. Fins que el Procicat va posar el candau per les elevades xifres de contagis. La Cerdanya era el 2019, segons un estudi del Departament de Treball, la primera comarca del país en el que es refereix a la situació socioeconòmica. Escàs atur (també juvenil) i una activitat desestacionalitzada i molt lligada al turisme i a les segones residències. Això es va parar de cop. Com a tot arreu, cert. «Sí, però la diferència és que nosaltres hem pagat els plats trencats dels polítics incompetents, que van obrir el pont de la Puríssima i això es va convertir en el jardí de la Covid», es queixa la Montserrat, vinculada al sector immobiliari. «Nosaltres tornarem a aixecar aquest país, no ells», aporta la treballadora d’una botiga d’esports de tota la vida, al carrer Major. Ella, com els taxistes, tampoc anirà a votar. I repeteix els mateixos arguments: «És igual el que guanyi, i ja no val això que si no hi vas, després no et pots queixar, perquè queixar-se tampoc serveix de res». Botiga de llaminadures del carrer d’Espanya. Hi atén una amable senyora que torça el gest quan se li pregunta per les eleccions. «Ni me’n parlis, no vull saber res dels polítics. ¿Tornar a votar per a què? No hi podem confiar, s’ho han guanyat a pols». El Pere, el fill de la Cati –¿recorden? la senyora gran que divendres va a la perruqueria– diu que sí que acudirà al col·legi electoral. Però sense un gram d’il·lusió. «Es van equivocar gestionant la Cerdanya i és igual qui governi, estarem igual». «No vull saber res dels polítics. ¿Tornar a votar per a què? No hi podem confiar, s’ho han guanyat a pols» Aquesta sensació de desemparament la comparteix Joan Pujol, economista en una multinacional i responsable, juntament amb el seu amic Albert Cristòfol, del molt recomanable perfil d’Instagram @memeslacerdanya. en el qual, amb finíssima ironia, tant es riuen de les tradicions locals com dels ‘pixapins’. El Joan viu i teletreballa a Prats. «El pessimisme és total cap a les persones que han gestionat aquesta crisi, tot i que també és cert que no ha de ser fàcil. Però sí que hi ha la sensació que les decisions es prenen des del punt de vista metropolità de Barcelona, amb tancaments perimetrals de municipis que no tenen cap sentit en comarques com la nostra en la qual t’has de moure per a gairebé tot». Cap dels entrevistats cita la independència o l’unionisme. Ni esmenta un partit o un polític en concret. La sensació de desconnexió sembla global, estructural; lligada a l’estat d’ànim i a les perspectives de futur. És el que deia Kennedy, això de «no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país». Doncs aquí el mateix, però per força.

14-F a la Cerdanya: el dia dels desenamorats

La comarca, que ha patit com poques la doble crisi sanitària i econòmica, abdica d’unes eleccions que sent molt llunyanes

Els ceretans expressen una absoluta desconnexió amb els que han gestionat la pandèmia i molts asseguren que no aniran a votar

Es queixen de la poca empatia amb el territori i són legió els que exhibeixen una absoluta pèrdua de fe en la cosa pública

El més llegit