Si res més ho impedeix, el 14 de febrer anirem a les urnes a Catalunya. Ho farem enmig d’una crisi sanitària inèdita a l’últim segle i d’una crisi econòmica i social amb unes dimensions que encara desconeixem. En el nostre cas, s’afegeixen a una crisi institucional que va arribar a la seva màxima expressió l’octubre del 2017, que no van arreglar les eleccions del desembre d’aquell any i que va estar a punt de tenir un punt de no retorn a la tardor del 2019 amb les protestes per les condemnes del Tribunal Suprem als dirigents independentistes que van acceptar el judici i la presó. Tot aquest camí ha provocat que el mínim comú denominador de la societat catalana s’hagi empetitit. Les lleis i les institucions funcionen millor com més gran és el comú denominador, i la democràcia és el mètode que ens hem donat als països civilitzats per generar aquests consensos bàsics. Quan fallen aquests mecanismes, alguns inicien l’incert camí de saltar-se les lleis que s’ha demostrat inútils fins i tot per als seus objectius. Estan pagant per això, més personalment que políticament, de moment. I d’altres tenen la temptació de respondre amb la mateixa moneda que no és la justícia sinó la venjança. Els tribunals ja han fet el que havien de fer. No hi ha lloc per a cap venjança legítima.