¿Què ha fet Catalunya amb les seves quatre dècades amb competències educatives?

El 26 d’octubre de 1978, la primera edició d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA obria la seva primera primera plana amb la notícia que la comissió mixta Govern central-Generalitat provisional havia acordat que la gestió de les escoles catalanes passés a mans del Govern que presidia Josep Tarradellas. Ja fa gairebé 45 anys, tot i que aquesta atribució de les competències en educació a la Generalitat no es va formalitzar fins a la promulgació de l’Estatut el desembre de 1979, el traspàs dels serveis educatius no es va aprovar fins a un decret d’octubre de 1980 i aquests no es van fer efectius fins a l’1 de gener de 1981. Són ja més de quatre dècades en què l’educació ha sigut responsabilitat dels successius governs i, com en pocs altres casos, la responsabilitat sobre els encerts i errors ha de ser assumida com a pròpia més que atribuïda a factors aliens. Competències ¿Fins a quin punt aquestes competències són atribuïbles únicament a la Generalitat? Segons el marc constitucional, Catalunya disposa de competències «plenes» però no «exclusives». El Govern confiava que la fixació del marc general que es reservava l’Estat fos de «mínims», que no es fixarien «plans d’estudis [que correspondrien a la Generalitat] sinó les condicions dels plans d’estudi», segons sostenia el conseller Guitart l’octubre de 1980, mesos abans d’assumir les competències educatives. No obstant, la Llei Orgànica d’Ordenació de Centres Educatius (Loece, la primera de les moltes lleis orgàniques educatives de la democràcia) reservava de forma general «l’ordenació del sistema educatiu» a l’Estat, una interpretació que els governs del PP (i alguns del PSOE) van aplicar de forma expansiva en les seves successives reformes i només alguns executius socialistes van acceptar regular de forma més laxa. Aquest pols entre la fixació exhaustiva del currículum o no per part del Ministeri d’Educació ha sigut un estira-i-arronsa continu durant aquestes quatre dècades. Despesa al mig de la taula Quant als recursos: les característiques del sistema de finançament autonòmic han fet que el volum de recursos dedicats a l’educació pugui ser variable segons l’aposta de cada comunitat, però en uns marges molt limitats. Catalunya, el 2022, dedicava 1.094 euros per càpita, 40 per sobre de la mitjana. Per sota de set comunitats, per sobre de nou, 200 euros menys que la que encapçala la classificació, Navarra, i 154 per sobre de la que dedica menys recursos públics a l’educació, Madrid. Dins aquest marc competencial i de recursos, la Generalitat ha tingut marge per definir una política educativa pròpia. La llengua El puntal de la política escolar de la Generalitat va ser fer de l’escola l’eina de normalització del català. Durant molts anys se li va poder retreure que va ser gairebé l’únic. El 1978 només el 14% d’alumnes tenia una assignatura de català, i prou. El 1989, tots, amb el 16% en règim d’immersió. A partir dels decrets de 1992 i, sobretot, de la llei de política lingüística de 1998, va passar a ser la llengua d’ús normal en la docència, amb el castellà com assignatura. El resultat: el 1986 el 64% de la població sabia parlar català i el 31%, escriure’l. El 2022, el 88% i el 82%. Tot i que la poca capacitat d’integrar lingüísticament les últimes generacions de nous catalans i que la llengua d’interacció en els instituts sigui cada vegada més el castellà ha fet saltar les alarmes. Formació professional La Generalitat va ser de les administracions que va aplicar més al peu de la lletra la reforma de la LOGSE, unificant la xarxa d’instituts de batxillerat i FP en un sol model d’IES que teòricament havia de combinar l’ESO, el batxillerat i l’FP i eliminant centres específicament professionals. L’aposta va diluir l’FP, l’error (que altres comunitats van evitar) es va pagar i s’ha trigat anys a tornar a construir una xarxa d’FP lligada amb l’empresa i en centres específicament professionalitzadors. Un impàs que ens deixa a anys llum de comunitats com el País Basc. Gestió de les plantilles En aquest camp, a part de la primerenca renúncia a l’antiga estructura piramidal basada en la figura dels catedràtics d’institut, la principal particularitat ha vingut de l’últim decret que permet que les direccions dels centres intervinguin en la selecció del seu propi professorat per ajustar-lo al projecte pedagògic particular. Un avanç en l’autonomia de centre per a uns, una porta oberta a actuacions arbitràries per a d’altres. Innovació educativa L’herència dels moviments de renovació pedagògica dels 70 i la seva reformulació els últims anys (l’enfocament competencial, i la integració de les noves tecnologies) ha distingit les escoles catalanes, fent que part de les novetats que arriben amb l’última reforma educativa en altres comunitats aquí ja sonin normals. Però no sempre amb consens, ni anant més enllà d’aplicar modes pedagògiques però no els seus fonaments, ni amb estímul des de la Generalitat. Jordi Pujol sempre en va desconfiar i el 2005 feia una revisió crítica: «La disciplina i la dinàmica de l’esforç van ser rebutjades de ple. L’experimentació pedagògica ha potenciat la creativitat i la iniciativa però ens hem allunyat de valors imprescindibles (...) com la moral de l’esforç, la jerarquia, la responsabilitat». El suport a la concertada La Generalitat de CiU va apostar des d’un primer moment per un model mixt amb protagonisme de l’escola concertada. Un model en què es compensava el menor finançament públic de la concertada fent els ulls grossos amb estratègies (com el cobrament de quotes presumptament voluntàries que dissuadien l’accés a les famílies de menys renda i facilitaven una millor oferta a aquests centres) que promovien la segregació social. Alguns contrapesos (com un sistema centralitzat de preinscripció o la creació de zones per a la matriculació) van trigar anys a aplicar-se. Amb tot, cal no oblidar que alhora el percentatge d’alumnes en el sistema públic ha passat en aquest període del 47% al 65%. A Barcelona, del 26% al 41%. A les àrees de creixement de població per la immigració i el ‘boom’ immobiliari, el gruix de la creació de nous centres públics va recaure en els anys de gestió del tripartit. L’educació infantil Una de freda i una de calenta. La Generalitat va ser avançada a aplicar la universalitat de l’educació de 3-6 anys a les escoles. Però en l’etapa 0-3 va deixar la iniciativa en mans dels ajuntaments (més intensa en uns que en d’altres), i quan va acabar assumint el finançament parcial d’aquest servei ha sigut com a mínim poc confiable en els seus compromisos de pagament. L’educació especial Una altra particularitat del sistema educatiu català ha sigut l’èmfasi en la integració a l’escola ordinària en lloc de l’escolarització en centres d’educació especial. Una aposta que no ha anat acompanyada de prou recursos perquè els centres atenguin tota aquesta diversitat. Pacte Nacional i Llei d’Educació de Catalunya Una última peculiaritat. Com a fruit del pacte nacional d’educació 2004-2005 es va aconseguir pactar entre el tripartit i CiU una llei d’educació, la del 2009, consensuada (com ho va ser la de normalització lingüística), en clar contrast amb l’alternança de reformes educatives a cada canvi de govern en el conjunt d’Espanya.

El més llegit