«He tret un 13,8 a la selectivitat gràcies a la meva bona memòria»

Cada any la mateixa història, el reportatge amb els nois i noies que han tret les millors notes a la selectivitat. Pablo Mariano és un d’ells, però no creu que aquest número, en el seu cas és un 13,8 sobre 14, el defineixi com a persona, com a estudiant o com a futur professional. Fuig del tòpic. I ho fa convençut. «L’únic que demostra és que tinc més memòria que la resta». Amb la seva afirmació, en la qual cal afegir un expedient impecable i molt esforç, aquest jove de Poblenou (Barcelona) de 17 anys tomba tot el sistema educatiu contemporani. Vol estudiar Biologia Ambiental i òbviament entra sense despentinar-se. Comença a finals de setembre, així que té al davant tres mesos de merescuda festa. Acaba d’arribar a Menorca i en res marxa amb amics a un càmping de Blanes. Entre un pla i un altre, atén aquest diari, amb la petició que no se’l reconegui a la foto perquè no té la sensació d’haver fet res excepcional. Va fer la primària a l’escola Arenal de Llevant i la secundària i batxillerat, a l’Institut Front Marítim. Sempre al barri, a prop de casa i envoltat d’amics i amigues de tota la vida que, proclama, «són millors que jo en un munt de coses». L’inquieta l’encasellament, perquè insisteix que les seves bones notes «es deuen a la capacitat de retenir informació en un sistema educatiu basat en la memòria». No té sentit, proclama, que quan ets petit t’ensenyin a treballar en equip i a realitzar projectes quan després acabes l’educació «amb una cursa de fons de dos anys en la qual es tracta de treure millor nota que el que tens assegut al costat». Està convençut que la seva gent el supera en altres tipus d’intel·ligències que acadèmicament no tenen valor però que el dia de demà seran fonamentals. Rere aquesta humilitat s’amaga un enorme respecte envers el que està per venir. Perquè sempre ha volgut dedicar-se a la natura, viure-la de prop, sobretot a l’Àfrica, continent en el qual algun dia espera poder treballar. Sense mètode No va preparar les proves d’accés a la universitat de manera metòdica. «Vaig dedicar més temps a les assignatures que sabia que portava pitjor, però no tenia organitzat el dia a dia, hora a hora». Sempre ha tret bones notes, així que es coneix bé. Sap, per exemple, que les llengües se li entravessen més que les matemàtiques o la física. Català, castellà i anglès són de fet els culpables que no hagi assolit per un sospir el 14, símbol de la perfecció acadèmica. No el preocupa el més mínim. Està satisfet per la nota, però més ho està per haver-ho aconseguit l’any «en el qual més confiança en mi mateix m’ha faltat». Per una qüestió de pressió i expectatives, de ser massa exigent amb un mateix. I a més, l’any de la pandèmia, amb la dificultat afegida de les restriccions o les classes a distància. «Tot això ens ha preparat per al futur, ens ha servit per comprovar com reaccionem en situacions complicades. Crec que aniré a la ‘uni’ amb més seguretat», conclou. «Per pressió i expectatives, aquest ha sigut l’any en el qual més confiança en mi mateix m’ha faltat» Sobre el paper dels joves durant l’any de la Covid, el Pablo lamenta que constantment se’ls hagi assenyalat com a causants de les onades del virus. «A la nit estem a la platja i això indigna la gent, però a ningú li crida l’atenció que al matí aquesta mateixa platja estigui plena de famílies sense mascareta. O que els bars i restaurants siguin plens de persones adultes, però no de joves». Tot això li sembla «injust». «Com si fos necessari culpar algú i ens ha tocat a nosaltres. Simple morbo». Li sap greu, a més, perquè alguns amics seus ho han passat malament, perquè a la pressió per arribar a una nota que determina la resta de la teva vida s’ha unit el coronavirus i totes les seves incerteses i traïcions. Trimestre fantasma Una cosa bona sí que va tenir la pandèmia. Explica Pablo que el tercer trimestre del curs anterior va ser un miratge. Solien fer broma que les vacances havien començat a mitjans de març des del moment en què va començar el confinament i des del Govern es va dir que en la recta final del curs no s’abaixaria la nota. Ell, no obstant, va veure l’oportunitat de prendre el camí contrari: la de millorar el seu expedient a base de donar una mica més de l’esperat. I ho va aconseguir. De totes maneres, aquells tres mesos sense classe han acabat passant factura, ja que molts dels coneixements que havien de tenir assimilats al juny van quedar ajornats per al següent curs, cosa que ha obligat a comprimir l’any educatiu perquè de cara a la impenitent selectivitat no quedés res pendent. Sobre el futur, el Pablo és un noi amb les coses molt clares. No només perquè sap que vol dedicar-se als animals de la sabana africana. També perquè creu que tot el que aconsegueixi serà gràcies al seu esforç. «La situació laboral és un fàstic, i és legítim ser pessimista. Però aquesta és una realitat que ens ha d’ajudar a estar més alerta. El que jo crec, perquè així m’han educat, és que si et formes bé, ets espavilat i, tot i que soni dur, tens els contactes adequats, acabes tirant endavant. T’has de buscar la vida perquè ningú et regalarà res, i si t’ho regalen, compte...».

«He tret un 13,8 a la selectivitat gràcies a la meva bona memòria»

Pablo Mariano ha vorejat la perfecció a les PAU, però assegura que s’ha beneficiat d’un sistema educatiu que no valora «cap altre tipus d’intel·ligències» al marge de la retenció de continguts

El més llegit